Ignore quin any vaig visitar per primera volta un escriptor de renom. No recorde ni qui m’hi acompanyava. Fins feia poc, jo havia volgut ser, només, pintor; influït per alguns amics, però, havia començat a escriure. Em van dir: “Anem a casa del poeta Marc Granell”. Vaig buscar algun llibre seu a la llibreria i vaig trobar Fira desolada. Em va agradar tant que, d’un dels poemes, en vaig fer un conte. Marc ens va rebre en un pis del Perelló i escoltà, amb paciència de núvol, els nostres anhels, que consistien, bàsicament, a canviar el món.
Li vaig demanar quins prosistes valencians em podrien servir de model, atès que jo no havia estudiat la llengua i tenia dubtes a cada frase. Em recomanà tres llibres: Els treballs perduts, de J. F. Mira, Un bellíssim cadàver barroc, de Josep Piera, i Mentre parlem, d’Enric Sòria. Amb l’ànsia de qui fa tard, els vaig llegir, i em van marcar, cada un a la seua manera.
Mentre parlem és el primer dietari que vaig llegir i un dels que guarde millor record. També m’agradà La lentitud del mar, potser inclús més, tot i que ja no el vaig llegir amb l’ànsia del novençà. Què hi vaig veure? Una intel·ligència esmolada, una cultura enciclopèdica i un punt de vista no convencional ni maniqueu, aliè a patrons. “Sentir la senzillesa com una complexa aspiració —escriu Sòria—. L’espontaneïtat com un esforçat artifici”. Podria ser la seua consigna. En tot cas, l’he feta meua.
Sòria escriu conscient dels límits: “L’intel·lectual té el deure d’acceptar, amb l’amargor que calga, que no podrà mai comprendre ni comprendre’s. Si s’esforça (i cal que s’esforce), podrà, com a màxim, ataüllar, o traslluir”. I també diu: “La funció de l’art és expressar, no solament fer entendre. La vida, no només la raó”.
Sòria és un referent per a mi, però també un carter, a la manera en què ho diu G. Steiner: algú que et fa d’intermediari amb altres grans autors. Llegint Sòria, t’entren ganes d’anar a la llibreria i carregar material. Un dels seus llibres es titula, precisament, Incitacions, però tota la seua obra ho és, d’incitació a llegir, a escoltar o a veure altres obres. He llegit les Converses amb Goethe, d’Eckermann, De profundis, de Wilde, Els Buddenbrook, de Mann, o el Galileo Galilei, de Brecht, esperonat pels comentaris que Sòria en fa. Malgrat la seua contenció i mesura naturals, sap contagiar entusiasme.
Sobre la seua obra, diu: “La meua escriptura s’estima la dispersió i la varietat, les besllums i les sorpreses”. I també: “Tota escriptura és un diàleg”. No sé si tota escriptura ho és, he llegit textos d’altres autors que semblen monòlegs. Però l’obra de Sòria sí que ho és i, com els diàlegs, és dispersa, variada, amb besllums i sorpreses.
Però la seua frase que, per a mi, millor el defineix és: “L’artista és un antisimplificador del món”. Lúcid, culte, acurat, irònic, elegant, incitador, Enric Sòria és, per damunt de tot, un antisimplificador del món.
