Hi ha moments en la vida en què, com una bombeta que s’encén d’improvís en un racó d’un magatzem, tens un accés de clarividència. Són instants breus, raríssims, epifànics, que no venen quan vols, sinó quan menys ho esperes, sovint —ai las!— en situacions crítiques, a un pas del taüt.
Així és la lucidesa de l’Ivan Ilitx de Tolstoi —La mort d’Ivan Ilitx— quan agonitza, consumit pel càncer, al llit, i així ho és la del magnat de la premsa René Maugras, de Georges Simenon, a Les campanes de Bicêtre, paralitzat i mut, com una pedra, per un ictus. La dissort fa obrir els ulls i afila la mirada amb una intensitat i una penetració que mostren la vida pròpia, els familiars, els amics, els coneguts i tot el que t’envolta, amb una nitidesa crua, sense filtres, màscares ni pal·liatius.
I què es veu, en aitals moments terrorífics i alhora sublims? En quins pensaments coincideixen els qui han tingut l’abismal experiència? En primer lloc, es percep la futilitat de tot, especialment del que ens distrau i ens desvia, del que ens roba l’energia i el temps: faena, ambicions professionals, possessions, diners, èxit, passions... Un castell de cartes es desploma. Ningú, al llit de mort, es lamenta de no haver treballat més.
En segon lloc, i per contra, es revela la importància dels petits plaers, aparentment insignificants, de la vida quotidiana: la companyia de qui estimes, la conversa lliure i sense propòsit concret, un bon arròs, el passeig pel camp, el primer glop de cervesa, un bany a la mar, la música... Sembla un tòpic, no ho és. Sembla un tòpic per l’abús que en fa la indústria de l’autoajuda, aquest exèrcit de xarraires narcisistes, pedants, tan segurs de si mateixos que no diuen res que no hagen dit, molt abans i amb més rigor, els estoics, Montaigne o Schopenhauer, per dir-ne només uns pocs.
Potser qui no ha vorejat l’abisme i no ha vist l’espurna trobarà bleda, conformista o anodí aquest canvi brusc, radical, de prioritats. S’equivoca. Sé de què parle, conec —no sé dir si per sort o per desgràcia— la llum que fa la bombeta al racó del magatzem.
Tanmateix, els anys successius, posttraumàtics, acaben emboirant aquella puntual clarividència, l’erosionen, la desgasten, cada any és un tel de ceba a sobre, fins al punt que pots tornar a submergir-te en un fang absurd acaçant, amb el lleu fora, comprimit per l’estrès, aquelles falses necessitats i urgències, cec al que realment importa. Una ceguesa universal, envanida, una inèrcia estulta que t’arrossega si no t’atures, de tant en tant, i fas memòria d’aquell instant en què vas ser desgraciat i lúcid, en què vas tindre una visió esmolada, no superficial ni postissa, del món.
És una excel·lent gimnàstica tancar els ulls i tornar mentalment, tants anys després, a l’instant dolorós, terrible, en què et vas trobar vora el precipici, a tocar del taüt, i recuperar una part, només una part, d’aquella visió enlluernadora. La vida no sol oferir segones oportunitats.
