Víctor la gran

No fa gaire em van dir que parés; que prou d’anar pel món citant Víctor-Català-Caterina-Albert; que prou de buscar un passatge de l’escalenca per a cada estampa de la vida i del viure; que prou de fixar-me piulades que em gravaria al cervell com ara «pot ben dir-se que per allà on passa desnia l’herba»; que prou de pensar que la majoria de descobertes dels darrers temps, troballes felices de tanta punxa com tenen, són per culpa d’haver professat obediència a la geganta que diu que «els vostres prejudicis mil·lenaris [...] capitularan»; que prou de passar tant de gust dient comble en comptes de súmmum i que prou de trescar per muntanyes que no són radiants, sinó radiantes; que prou de trobar tan espantosament divertit que un infant sigui com «un bon Jesús bonic [...] tot ple de caca»; que prou de precipitar-se en l’amor perquè què hi puc fer si s’ha «trencat violentament el darrer fre»; que prou de barallar-me amb senyors catedràtics que opinen que escriure xiripa, tinglado i cotarro en una mateixa pàgina el que fa és mostrar l’actitud repatània de l’autora, que tria això i no tria, per exemple, casualitat, embolic i olla de grills, bah, i que prou d’esbatussar-me amb eminents acadèmics que sentencien que dir xiripa, tinglado i cotarro és d’una irresponsabilitat fora mida perquè Fabra, ai las, ja existia, però que s’obliden que qui diu tot això és en Nonat Ventura d’Un film (3000 metres) i que en aquella Barcelona de putes i lladres de principis del vint els que podien sopar era perquè havien tingut la xiripa de trobar un tros de pa perquè en aquells  baixos fons que les classes altes fornien no hi havia casualitat que valgués; que prou de veure queer pels racons, que prou d’esbombar que parlar «d’home doble» en ple 1930 és d’una modernitat que ja voldríem i que prou d’enrampar-se amb «els estranys raïms d’una mai vista raïmera»; que prou d’estar convençuda que l’Estat i els seus impostos són «les rates del fisc, que són els animals més roïns, més miserables, ja que sols viuen de destruir implacablement lo que altres han fet»; que prou de tenir sempre a punt que «posar la voluntat en un home és jugar-se l’alegria a una carta falsa» per si l’amor t’abandona o et fuig i tens una pena tan exagerada i tan grossa que és «com si s’hagués fet un esquinç en el firmament i s’esmunyís pel trau un ruixadet d’estrelles»; que prou de sentir-te tan orgullosa de l’estirp de les dones que «lluny de les trinxeres, tingueren, si us plau per força, de manegar-se soles», de les que van veure que «la supremacia sàlica, amb totes les seves prerrogatives abusives, estava ferida de mort», de les que van saber que mitja humanitat s’ha passat els dies i els segles «eternalment grossa d’una grossesa despietada de bèstia de cria, de vaca de lloguer», de les que van aconseguir que un home hagués de dir a un altre home que «la revolució femenina contra l’esclavatge, contra la supeditació, que anys ha furgava orbament, a tall de taup, pel subsòl de la consciència universal, acabava de pujar a flor, d’arribar sobtadament a la llum, mercès al cataclisme»; que prou de principis politcoartístics com que «la més bella i decorativa de les teories no pot res contra la realitat dels actes»; que prou de decebre’t amb aquesta nostra misèria parlamentària perquè ja se sap que «la política és com una vella xacrosa que camina amb crosses, però que, quan vénen eleccions, llança aquelles d’aquí enllà i, talment per miracle, es posa a córrer com si fos una llebre del bosc»; que prou d’escoltar el personal malfiant-te, «en matèria d’opinions, dels colors rabiosament exclusivistes, de les possibles particularitats abusives»; que prou de recordar que els nostres presos són a les presons de Mas d’Enric del Catllar, de Lledoners i de Puig de les Basses, on avui el terra no és «un solatge de femera» ni «una espessa capa de terregada humida», però que la infàmia que els té allà engabiats és la infàmia que han hagut de viure tots i cadascun dels justos que han estat tancats a una presó i «oh! aquella presó [...] De [...] parets tèrboles, plenes, com una ròssa de nafres, de grans taques musques, color de macadura, d’escrostonaments incomptables, de tota mena de sutzeses revoltants»; que prou de desconfiar del món i la bolla i del cinisme que s’estén com un fong perquè «si això és la fraternitat, la germanor, mal llamp t’esberli!» i que prou d’enamorar-se amb això de referent, d’espinada i de far: «lliure l’instint en un ambient propici a tots els vicis i degeneracions, però lliure també en l’amplada dels horitzons l’esguard cobejós d’infinit i el cor assedegat d’aigües fresques i clares». Em deien que prou, però com que era mentida i com que era per riure i com que qui ho deia també sent un «caliver dins del pit» que sembla li hagin de «caçar l’ànima pels racons» quan llegeix Víctor-Català-Caterina-Albert, doncs no paro. I això que semblava una carta a vés a saber qui, és una carta per tu, Caterina.