Vivim un temps en què la sobreabundància informativa, la multitud de veus predicant i d’altaveus des d’on es predica, i la velocitat a què tot s’esdevé i se succeeix, fan gairebé impossible mantenir un debat frontal i clar —no dic ja tranquil i serè, perquè això no crec que hagi estat mai possible enlloc— sobre cap tema. Ho hem tornat a veure amb la gran manifestació per l’habitatge digne, organitzada pel Sindicat de Llogateres i secundada per moltíssimes altres associacions i entitats, que fa dos dissabtes va omplir molts carrers de Barcelona.
L’allau de propostes, contrapropostes, retrets, invectives, escarnis, insults, greuges més o menys legítims i animadversions personals més o menys mal disfressades d’ideologia que ha provocat la manifestació ha generat una sensació de caos total. Fins al punt que molts que no tenien una opinió definida sobre el tema perquè sentien que no en sabien prou és ben probable que ara mateix estiguin encara més indecisos. Hi ha vegades que costa no sospitar que la confusió i el caos són ara mateix les dues estratègies més efectives del sistema, dels poders imperants i de les hegemonies establertes —dels que tenen la paella pel mànec i de tots els que se n’aprofiten— per fer que res no canviï i que tot continuï sent com ells volen o a ells els convé. (Sona paranoic, sí, però com diu un personatge d’ara no sé quina pel·lícula: no és paranoia, si realment et persegueixen i et volen fer mal.)
És per això que és tan important sempre, en qualsevol debat, aclarir i assenyalar quins en són els aspectes bàsics. En el tema de l’habitatge, per mi n’hi ha dos, és a dir, hi ha dues qüestions que s’han de tenir en compte sigui com sigui que s’abordi el debat. Una té una dimensió individual; l’altra, col·lectiva, comunitària o, fins i tot, nacional. Primer aspecte bàsic: si la gent es veu obligada a destinar gran part del seu sou a pagar el lloguer del lloc on viuen —perquè els sous estan estancats i els preus de tot estan disparadíssims— no ens trobam davant d’un problema estrictament socioeconòmic, sinó existencial, en especial en el cas de les persones més vulnerables per edat o per malaltia, perquè negar-los un lloc on viure és com matar-los. Això val també en el cas dels joves, perquè és agafar-los en el moment crucial de l’emancipació i de la formació i deformar-los a còpia d’angoixa i de malestar, és a dir, no avesar-los a viure amb llibertat i amb plenitud, que és el que hauria de significar emancipar-se, sinó a viure asfixiats i empobrits, sempre en precari, amb la por de no poder arrelar i pertànyer, amb la sensació permanent que en qualsevol moment poden ser expulsats de pertot.
El segon aspecte bàsic és una deriva directa del primer. Si la gent —els autòctons o bé els nouvinguts que hi han arrelat— d’una ciutat, d’un territori o d’un país no hi troben un lloc on viure, perquè no se’l poden pagar, les conseqüències sociopolítiques, lingüístiques i culturals seran devastadores per a la ciutat, el territori i el país en qüestió. Per als Països Catalans, concretament, suposarà la desnacionalització total i definitiva, la suplantació de la identitat pròpia per una altra. Seria raonable que tots els que diuen estimar el país i la llengua i la seva gent ho tenguessin en compte.
