Ningú havia avisat que el barranc, sempre tan buit, sempre tan sec, es desbordava. Ni tan sols ho podia sospitar, ja que només plovien quatre gotes i no calia ni paraigua. Vaig conduir pels carrers pròxims a casa, buscant aparcament, fins a veure que el corrent d’aigua marró, que arrossegava una caterva de canyes, m’impedia, al cap de poc, controlar la direcció i el cotxe esdevenia barca. Em costà obrir la porta, vaig aconseguir baixar i, amb l’aigua fins a la cuixa i, en pocs segons, fins a la cintura, vaig arribar a l’edifici més pròxim, de cinc plantes. El portal estava tancat, em vaig enfilar a una reixa i em vaig agafar fort al ferro. El corrent de fang i deixalles era cada volta més vigorós. Al cap d’uns minuts, em banyava fins al pit.
Sentia crits per tots els costats. Des d’un balcó, uns veïns gravaven vídeos amb el mòbil i comentaven, amb exclamacions, el que veien. Quina enveja em feien, allà dalt, mirant-s’ho des de la barrera! A baix, els cotxes, molts encara amb persones dins, navegaven a la deriva, xocaven entre ells, s’amuntonaven. Vaig veure el meu Astra blanc allunyar-se i desaparèixer. Un jove feia equilibris dalt d’una furgoneta, com un nàufrag. També passà, surant, una dona. No sabria dir si es movia o no.
El fang m’arribà al coll, els braços em cremaven. Sense haver comprès per què passava allò, vaig pensar que podia morir ofegada, que no podria aguantar més minuts més amb el cap fora de l’aigua. Enmig de la desesperació, però, vaig sentir algú que se’m dirigia, des del balcó del primer pis. Un home vell, que em llançà una corda. Així que vaig poder, em vaig agafar a la corda amb el mateix ímpetu amb què havia abraçat els ferros i li vaig fer un gest amb la cara. Ell va estirar, el pobre, amb tota la força que podia. No puc, pensí, no eixirà bé, soc incapaç d’impulsar-me cap a dalt. Era això o la mort, però. No n’hi hauria una altra oportunitat. L’home feu un esforç immens, la cara roja, comprimida, els ulls tancats. Vaig poder posar els peus sobre la paret i, després de diversos intents, vaig avançar en vertical i vaig pujar fins als ferros del balcó. En una última estrebada dolorosa d’ell i meua alhora, vaig entrar de cap al balcó i vaig caure plegada a terra. Crec que vaig tindre un defalliment, ho havia donat tot, em punxava cada mil·límetre del cos.
Quan, molt a poc a poc, ignore quant de temps, em vaig recuperar una mica, vaig veure la cara del veí, que m’havia cobert amb una manta de llana i m’observava amb aire protector. Era un home d’uns setanta anys amb qui no havia parlat mai, però a qui coneixia de vista, a qui m’havia trobat sovint pel carrer, a qui solia dir “bon dia” al matí, quan jo eixia amb presses a treballar, o “bona nit”, quan coincidíem a tirar el fem al contenidor.
Mentre el mirava agraïda, vaig recordar que, només uns mesos abans, potser al principi de l’estiu, havia vist la seua esquela, amb la seua foto, al vidre de la cafeteria del cantó.
