Molts professionals tenen un sentit corporativista i patrimonial del seu ofici: senten que només ells i els que són com ells saben com fer-lo bé. És un sentiment bastant transversal i generalitzat, diria, tot i que s’accentua en el cas d’aquells oficis que, d’entrada, sembla que no requereixin uns coneixements gaire específics o que es poden practicar de maneres subjectives i diverses. Un cirurgià o un fuster no tenen cap necessitat d’anar per la vida dient qui és o qui no és un autèntic cirurgià o fuster: si saps operar ets un cirurgià i si saps fer una taula ets un fuster, per dir-ho ràpid i perquè s’entengui, i si no, idò no ho ets. El periodisme i la política, en canvi, són oficis més difícils d’acotar, i per això hi trobes més intrusisme i, també, un sentit corporativista i patrimonial més dramàticament accentuat.
Quan un veterà periodista d’èxit que s’ha passat dècades escrivint en diaris i revistes (més o menys lliurement o més o menys al dictat dels interessos i les manies del seu amo) diu que Twitter fomenta la mentida, que és un pou infecte d’insults i tergiversacions, i que no pot servir mai com a eina periodística, evidentment ho diu perquè en part és així. Però en part també ho diu perquè se sent amenaçat, perquè està gelós, perquè l’emprenya perdre poder i capacitat d’influència i haver de compartir la conversa pública amb persones que no són del gremi. Sigui com sigui, si ho avalues sense prejudicis ni apriorismes, resulta relativament senzill, en qüestions periodístiques, avaluar qui fa bona feina i qui no, més enllà de l’espai on la faci o de les eines amb què la faci. Vull dir que és igual si publiques la teua anàlisi d’un fet de la realitat a una columna de diari o al teu timeline o al teu mur de Facebook: si l’anàlisi és ponderada, si és densa d’informació i de sentit, si aspira a la complexitat i no pretén la martellada simplificadora, serà periodísticament vàlida, i, si no, idò no ho serà.
En política, tot plegat —l’intrusisme i el corporativisme— encara és més exagerat. Sovint els que s’hi dediquen professionalment, tant a les institucions i als partits com al nínxol sobrepoblat del periodisme polític, lamenten l’existència d’una cosa o entitat anomenada antipolítica, que, així com en parlen ells, sembla un monstre a la vegada vague i ominós. Per descomptat, els polítics professionals i els experts en política sempre consideren que l’antipolítica ve de fora del seu món: de Twitter, de l’associacionisme, del carrer (una altra entitat vaga), de les converses de barra de bar, dels exaltats i indocumentats que prediquen des de la comoditat del sofà...
Amb la tragèdia del País Valencià, però, ara s’ha vist que, a l’Estat espanyol, i en realitat a tot arreu, l’antipolítica sovint ve de la mateixa política: dels governants, dels assessors que els aconsellen, dels experts que expliquen els seus comportaments i els fets que se’n deriven. Res més antipolític que el que ha fet Carlos Mazón i el Govern valencià aquestes setmanes, criminalment negligents davant la catàstrofe i més egoistament preocupats per salvar-se a ells que per salvar o ajudar les víctimes. Un ciutadà fent antipolítica és molest i insignificant. Un polític fent antipolítica és perillosíssim.
