Mirada de japonesa

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Les dones van crear la literatura japonesa i la van elevar al més alt, al més resplendent, com si mai hagués existit una bellesa i una saviesa tan rotundes i evidents. Les escriptores en japonès eren dames sofisticades i amb coneixement del què, d’allò d’inefable i de secret que tots voldríem saber, protagonistes dins la hieràtica cort imperial al voltant de l’any mil, un món tan particular com sorprenent, tan fascinant, ric, torbador que només la dificultat d’accedir a la llengua en què van escriure podria justificar que siguin encara tan poc conegudes pel gran públic. No, no hi ha literatura gran ni petita, no hi ha llengües més poderoses que d’altres, només hi ha talent i avorriment, bons i mals llibres. La de les senyores del Japó de fa mil anys és gran literatura indiscutiblement, sense ambigüitats. Sembla com si la importància del femení se subratllés alhora que es reivindicava la llengua nacional, fins aleshores menystinguda al Japó de l’època Heian, quan la capital del país es va traslladar al que avui coneixem com a ciutat de Kyoto

Les dones, contra tot pronòstic, van aconseguir ser un instrument polític de primer ordre que no s’assembla gens als avenços del feminisme dels nostres dies però que va suposar una notable millora. L’astúcia fou aquesta. Es va establir un curiós mecanisme matrimonial pel qual el clan dels Fujiwara va esdevenir el més important després de la família imperial, i això només a través de les seves dones. Fins aleshores marginades de la política i del poder, gràcies a l’estratègia dels Fujiwara, aquest populós clan proporcionava en exclusiva totes les mullers que necessités la família imperial, i va adoptar així un protagonisme tan subtil com inesperat a l’Extrem Orient. Els xinesos, sense anar més lluny, denominaven el Japó “el país de les reines” per subratllar el ferm ascendent de les dones sobre aquella societat, cada vegada més femenina i allunyada de les dinàmiques del continent xinès i mascle. A l’arxipèlag més oriental vivien unes dones que es divertien i vivien la vida amb alegria i satisfacció, eren de classe elevada i propietàries de la casa on dormien, de la fortuna que gastaven i d’una determinada forma d’independència al marge del domini dels homes: la llengua japonesa va florir com a llengua de la cultura literària en ser utilitzada preferentment per aquestes dames mentre els homes utilitzaven només el xinès per prestigiar-se sense gaire creativitat ni inventiva.

L’emperador Ichijo tenia dues mullers, Sadako, la primera emperadriu, o emperadriu madura, la Kogo, filla d’un antic primer ministre, Michitaka, i la segona emperadriu o emperadriu jove —anomenada ChuguAkiko, filla del nou primer ministre, Michinaga, germà petit de l’anterior. Aquestes dues grans senyores imperials rivalitzaven entre elles i les seves respectives corts es van nodrir de les més elegants i refinades dones de cultura. Sadako comptava amb la companyia —i fins i tot intimitat física, segons algunes fonts— de Sei Shonagon, la prodigiosa escriptora del Llibre del coixí o Quadern de capçalera. Akiko, per la seva banda, comptava entre les seves dames el geni absolut de la seva època, la gran Murasaki Shikibu, l’escriptora que narra la Història del Genji, la gran novel·la del Japó, obra mestra universal, i de la qual avui podem conèixer també el seu diari personal. Sense oblidar tampoc el diari dels apassionats amors d’Izumi Shikibu, una altra gran poetessa de la cort de la Chugu, l’enlluernador Diari de Sarashina.

Ens agrada la literatura japonesa, la manera estranya i apassionant que té de compondre grans llibres. Ens fascina la capacitat que té de mirar, l’apreciació d’una realitat sempre tan generosa, és a dir, tan japonesa, on tot té una dignitat inesperada, un protagonisme secret. La contemplació de la vida, a causa del sincretisme religiós del Japó, és sempre sinònim d’agraïment íntim i celebració de la realitat. L’ànima humana és analitzada amb detall minuciós però sense grans esforços, com si fos aigua que raja d’una font. Són històries que reprodueixen els gestos davant de la societat i davant del mirall dels personatges, les relacions amoroses, els equilibris del poder, el poder de la malícia que sempre queda per sobre de les bones intencions. El sentit comú d’aquests llibres no té rival ni esmena possible. Un cop l’hem conegut i ens hi hem fet, ja no ens en podrem estar mai més.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Jordi Galves
Jordi Galves