Quin món tan uniforme estem fent, tan monòton! Tan avorrit! Mireu les grans urbs, clonades per la globalització i el turisme. A penes queden llocs que escapen d’aquest anivellament a la baixa. I l’efecte és més greu si parlem, no de ciutats, no de paisatges, sinó d’individus. Persones cada volta més iguals, més previsibles. Veus algú de lluny, com vist, com es pentina, com es mou, i endevines, amb un marge curt d’error, com pensa. Som etiquetables, ens ajustem a patrons, titelles d’una obra que no hem escrit. I no hi ha res més simplificador, més pobre, que les etiquetes.
Naixem únics i diferents, no hi ha dues infàncies idèntiques, i, en canvi, passats vint-i-tants anys, qui pensa estrany?, qui pensa insòlit?, qui pensa per si mateix? Qui no pensa per si mateix, qui no s’ho qüestiona tot abans de tindre una opinió, pensa amb crosses, que és una manera de no pensar o de fer-ho amb sordina. Poca gent sorprèn, quan s’expressa. Pocs obrin portes imprevistes.
Patrons de pensament, caixes claustrofòbiques, sense ventilació que no són nous, que han existit sempre. Cada religió ha tingut el seu catecisme, i els feligresos s’hi han adaptat quasi sense qüestionar-s’ho, per tradició familiar o nacional, per inèrcia. I per por: dissentir és perillós; hi havia la foguera, la guillotina, la marginació. Amb els segles, les religions i els seus succedanis han proliferat; el seu ventall, ara, és amplíssim. Totes, però, reclamen obediència i submissió. La discrepància continua sent un risc.
Quin món més llis, d’ideologies empaquetades! Si se n’adquireix una, cal respectar-ne la integritat, com si fora un moble. Tota dissensió, tota heretgia, irrita els de dalt. Parla un polític i tu no l’escoltes a ell, a l’individu que és, sinó l’argumentari del partit, que recita com un parenostre. Són soporíferes, les tertúlies amb polítics, o les entrevistes a càrrecs públics. Un càrrec pot arribar a justificar-ho tot, inclòs l’injustificable.
Algú, a les xarxes, anuncia que deixarà de seguir o bloquejarà tot aquell que estiga a favor de segons quina cosa, o en contra de segons quina altra. Bloquejar o deixar de seguir és higiènic si es tracta d’un insultador, d’un amargat o d’un neci que no argumenta, no quan un, simplement, pensa distint. Que un pense distint és un tresor, un estímul per a la nostra intel·ligència, si aquest un és lúcid i està documentat. Perquè aquesta és una altra característica dels patrons de pensament: es compren a cegues, sense haver-los testat abans, sense un coneixement profund d’allò pel que s’hi aposta, i així és com podem acabar repetint, com lloros, consignes de cartó-pedra, inconsistents, de fira. M’atrau el creient que dubta, però també l’ateu o l’agnòstic que no ho té clar. I sobretot m’interessa parar l’orella a qui, amb arguments, m’obliga a dubtar. No hi ha res més saludable i més savi que el dubte. No hem vingut al món per a ser un eco.
