Tenia vint-i-tres anys, feia poc que havia deixat enrere una història sentimental típica dels anys joves —turbulenta i preciosa, i turbulenta— i volia veure món. Aprofitant els doblers que m’havien donat per un premi de poesia que havia guanyat, vaig fer un Interrail jo tot sol (aquesta mena de viatges, si pot ser, els ha de fer un tot sol). Era l’estiu del 2003, quan la vida era complicada i el futur era incert, com sempre, però potser no tant com ara. Vaig triar, no record ben bé per què, una ruta que avui segurament no triaria: Suïssa, Àustria i Alemanya. Si fos ara, m’estimaria més recórrer França i Itàlia, però el cert és que no em sap gens de greu haver fet aquella tria. Varen ser tres setmanes clàssicament memorables: museus d’art, nedades en rius, lectures en places, moltes hores tot sol, alguns vespres ben acompanyat, amistats intenses amb desconeguts a qui mai més he tornat a veure...
Una tarda a Múnic, en sortir de l’església de Sankt Peter, vaig conèixer una al·lota jueva de Jerusalem. Ens intercanviàrem els telèfons per quedar a la nit, però, a la nit, jo li vaig telefonar... i res. Vaig donar per fet que ella no volia quedar, o que alguna cosa fallava i jo no sabia aclarir què. L’endemà vaig entrar a dinar a un restaurantet que hi havia a tocar de la Neue Pinakothek i, casualitats, en un racó hi havia la israeliana esquiva, amb una parella d’amics. Primer vàrem fer de no veure’ns, però després ens vàrem saludar, i vàrem descobrir que la nit abans no ens havíem trobat telefònicament per un malentès: cosa de prefixos. Vaig asseure’m a la seva taula i tots quatre xerràrem una estona, però vaig notar incomoditat en la parella —ell tenia els ulls aigualits de preocupació i de por— i me’n vaig anar aviat. Amb na Tami, així nomia la noia, ens asseguràrem que, aquesta vegada sí, ens veuríem al cap d’unes hores.
Jo vaig anar a la cita sabent què volia, però, a la fi, sobretot vàrem parlar. I va ser una nit de les que no s’obliden. Ella em va explicar que el noi de la parella d’abans havia estat dues vegades a la presó per negar-se a servir a l’exèrcit i que ara vivia a Düsseldorf perquè l’havien cridat per combatre a Jenín i ell s’hi havia tornat a negar i la pena de presó a què ara s’exposava era molt més bèstia: ja no mesos, sinó anys. Na Tami també em va explicar que feia feina en una ONG a favor del diàleg entre israelians i palestins, i que és clar que tenia por, però que no se’n volia anar del seu país (“com no he de tenir por si no tenc cotxe i el bus amb què vaig a la universitat ja ha explotat dues vegades?”). Em va dir també que un amic seu havia mort en un atemptat, i que la seva padrina havia estat a Auschwitz (va ser l’única supervivent d’onze germans), i que defensava el dret a existir d’Israel, però que també estava a favor d’un estat palestí.
Na Tami em va dir tot això, sí, i també em va dir que tot era terrible i molt complicat, sí, però que el seu deure —la va utilitzar diverses vegades, la paraula deure— era ajudar que per a uns i altres no ho fos tant. Des dels horribles atemptats de Hamas del 7 d’octubre de fa un any, i des de l’inici de la demencial i injustificable guerra d’extermini a què el govern de Netanyahu ha abocat Israel i tota la regió, hi pens sovint en na Tami.
