Anit vam veure Gentleman’s agreement (‘Pacte de cavallers’), un dels primers llargmetratges d’Elia Kazan, que a Llatinoamèrica es diu La luz es para todos (sic) i a la Península La barrera invisible (sic). Fou estrenada el 1947, en plena ressaca de la Segona Guerra Mundial, quan tothom sabia què havien fet els nazis als Lager i feia veure que l’antisemitisme pertanyia, només, al passat. Tot i algun excés moralista del guió, la mestria en el relat audiovisual fa la pel·lícula captivadora. I estimulant: anima a qüestionar-se com cal comportar-nos al món.
Un periodista —un flamant Gregory Peck— és contractat per un diari liberal novaiorquès perquè escriga una sèrie d’articles sobre l’antisemitisme. Ell dubta, no sap com enfocar-ho, no vol caure en la simple publicació de dades i estadístiques que fan badallar i no arriben al cor del lector. Desesperançat, ben a punt d’abandonar el projecte, se li encén un llum al cap i troba, per fi, una idea: fer-se passar per jueu durant un temps i viure, en carn pròpia, què suposa això en la societat americana de postguerra. I narrar-ho. La idea és senzilla i antiga: posar-se en el lloc de l’altre. A partir d’aleshores, en comptes del seu cognom, Green, farà servir Greenberg.
A partir d’ací, tot són revelacions. Té problemes per a trobar taula al restaurant, li neguen la reserva d’una habitació en un hotel de luxe. Ningú, però, no li diu que és per la seua raça o religió. “No ens en queda cap lliure”, diuen amb somrís amable. La seua nova condició s’escampa entre el veïnat i detecta mirades, gestos i comportaments subtils de menyspreu, fins i tot del porter d’escala. Al col·legi, insulten i arraconen el fill. La secretària que li passa en net els textos, a qui se li escapa alguna afirmació antisemita, li confessa que és jueva, i que si ha progressat professionalment ha sigut gràcies a ocultar-ho de manera hàbil, mostra inequívoca d’autoodi. Però també la nòvia, que, tot i afirmar rotundament no tindre res contra els jueus, i que l’únic que vol és ser pràctica i evitar-li problemes, adopta inconscientment tics antisemites, quan no actituds passives davant la discriminació, per evitar el conflicte.
Evitar el conflicte, vet ací el problema. El film transmet que, quan no es fa front a la discriminació, quan s’esquiva —encara que siga amb una mínima renúncia— el conflicte, quan es calla, els discriminadors fan un pas més endavant, i el marginat un més arrere. La lliçó és clara: cal coratge i actuar, espolsar-se la feblesa. Cal atiar el conflicte, refregar pels morros de l’agressor el seu supremacisme.
La pel·lícula tracta l’antisemitisme, però el missatge val per al racisme en general, per a l’homofòbia, per al classisme, per al masclisme i per a qualsevol discriminació. També per al supremacisme lingüístic. Callar, resignar-se, no plantar cara, engreixa la injustícia. La passivitat mata. Cal actuar. Només el conflicte produeix canvis.
