Cansat dels deixuplinadors

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Potser és perquè l’ofici m’obliga a parar atenció als mecanismes que determinen la nostra vida social que sóc especialment sensible als abusos que se’n fa en tota mena d’anàlisis. Per exemple, m’exaspera que es parli, referit als comportaments socials, d’ADN. És allò d’“els espanyols ho porten a l’ADN”, o “els joves ho porten a l’ADN”. A part de mostrar que es té una visió molt pobra de com funciona l’ADN, els grups socials no tenen ADN ni res que s’hi assembli. L’ús de l’ADN no funciona ni com a metàfora. I en aquest mateix sentit, tampoc no és acceptable donar per feta l’existència de “caràcters nacionals”, i menys en societats com la catalana, d’orígens tan diversos, tan obertes, canviants i, de propina, amb tan pocs instruments disponibles per part del poder polític per practicar una dominació simbòlica que, ni que fos retòricament, ens podria haver proporcionat mecanismes per simular una certa homogeneïtat.

És per això que trobo irritant la mena de crítiques, particularment en el terreny polític, que ens atribueixen col·lectivament un caràcter maldestre a l’hora de governar-nos i portar el país cap a la seva emancipació, sovint apel·lant a incapacitats que se suposa que s’haurien congriat al llarg de a Història. Els estereotips i els prejudicis poden ser útils en la vida de cada dia en la mesura que simplifiquen la nostra percepció de la realitat i fan més fàcil —i també més perillós— tractar-hi. No sempre ni tothom està en condicions per entendre i atendre tota la complexitat amb què encarem el dia a dia. I, sobretot quan és hora de prendre decisions, cal deixar de capficar-se a voler veure-la des de tots els angles possibles, i finalment, amb la poca o molta informació que tenim a les mans, cal fiar-se de la intuïció feta, precisament, de pre-judicis.

Dic tot això perquè, ara mateix, l’enorme complexitat que comporta el camí d’emancipació nacional i que genera un marc d’incertesa com no l’havíem conegut, fa que hi hagi actituds insensates que atribueixen els problemes que tenim a aquest suposat tarannà inhàbil per gestionar la política. Els catalans, doncs, marcats per aquest fat de la Història, pel caràcter nacional i per un ADN despòtic, no sabríem liderar; ens perdria l’estètica; seríem uns somiatruites; el nostre tarannà “fenici” faria fracassar les grans ambicions; ens comportaríem fratricidament; no ens podríem alliberar de l’ànima d’esclau en què viuríem empresonats...

Des del meu punt de vista, el recurs a aquests esquemes narratius emmascara tres coses. Una, la dramàtica dificultat d’acceptar l’enorme incertesa que, precisament, fa impossible les anàlisis simples. Necessitem explicacions, i utilitzem com a argument allò que és just el que caldria explicar. En lloc d’anàlisis, es fabriquen relats per domesticar la confusió a la desesperada. Es fan judicis d’intencions gratuïts i sense cap altra intenció que la voluntat de fer-ho lligar tot per tal que sembli que sabem com s’hauria de sortir del laberint.

En segon lloc, es recorre a uns esquemes que es tracten com si fossin particulars del nostre cas, quan de fet no són altra cosa que l’expressió local d’incerteses globals. Que la situació política a Catalunya és, gairebé, una no-situació els perímetres de la qual no podem preveure, és cert. Però que no ho és la de la Theresa May i el Brexit britànics quan entren en un terreny desconegut? Que no ho és la del shutdown de l’Administració nord-americana i les intransigències —justificades— dels demòcrates a propòsit del mur de la vergonya que vol imposat Donald Trump? I què hauríem de dir d’un Emmanuel Macron que pretén enfrontar-se al desafiament dels gilets jaunes obrint un “gran debat nacional”, una solució risible només imaginable en la cultura política francesa? 

Finalment, el recurs de només culpar d’aquesta intempèrie política en què ens trobem els catalans a la nostra malaptesa porta a ignorar que a l’origen de tot plegat no hi ha pas la legítima aspiració a la independència, sinó el col·lapse provocat per una repressió brutal que, en la seva cara visible, comença amb l’ocupació del territori amb milers de policies i els cops de porra de l’1-O, que segueix amb l’aplicació de l’article 155 i el tancament de les institucions democràticament legítimes —Govern i Parlament— i l’empresonament i exili forçat dels líders, i s’estanca en un clima d’amenaces, pors i provocacions que fan molt difícil trobar camins de sortida agosarats i eficaços. Crítica i autocrítica, tota la que es vulgui i pugui. Però pèrdua de vista del marc que ens debilita, és a dir, de l’Estat ferit i venjatiu, de cap manera. 

Segur que la política catalana i els catalans no som millors que ningú. Però tampoc som pitjors que tothom. I l’autoculpabilització sistemàtica, la severitat amb què es tracta els qui s’han prestat voluntàriament a conduir-nos en l’espessa boira baixa actual, i aquesta vocació que tenen alguns analistes de deixuplinadors, potser involuntàriament, els fa còmplices objectius de la destrucció que busca l’enemic. 

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Salvador Cardús
Salvador Cardús