Les ‘fake news’ són dolentes per a la salut

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

En una seqüència d’Annie Hall la protagonista —interpretada de manera genial per Diane Keaton— se sorprèn de com és de neta la ciutat de Los Angeles comparada amb Nova York. Alvy Singer, el personatge de Woody Allen, en sap el motiu: “Aquí no tiren les escombraries, les converteixen en programes de televisió”. La pel·lícula és de 1977 i ha plogut molt des d’aleshores. Les deixalles són una amenaça: microplàstics i bosses plastificades s’han multiplicat de manera gairebé exponencial, i se’ns ha creat una nova obligació ciutadana, la de reciclar, amb sentiment de culpa paral·lel si no ho fem. Mentrestant, els governs mercadegen amb el dret a contaminar i fan petites empentes al món cap a l’abisme del canvi climàtic, el neguin o no.

Els nostres carrers vessen d’escombraries, però també tenim grans empreses, emporis dels media que la reconverteixen en programes de televisió. I no sols en sitcoms de riures enllaunats, sinó —i sobretot— en espais de notícies, informatius que es reparteixen quotes de pantalla, programes de xafarderia pura i dura, d’estímul pornogràfic dels instints… i tertúlies de política. Sempre servint el poder. Aquestes escombraries transiten cap a altres mitjans convertits en vectors difusors de mentida a nivell d’epidèmia. I dominen tan bé el mecanisme que han aconseguit que ni tan sols ens indigni: comença a les clavegueres de l’Estat, on qualsevol preconcepte la Fiscalia, deien, afina, omple pàgines de diari subministrant matèria primera d’acusacions, plets i querelles i poden fer acabar governs democràtics, presidents de parlament i líders pacifistes en presons preventives i inacabables. O a l’exili. I som tan cívics i hem ensinistrat tan bé la nostra indignació que ni un paper se’ns escapa de la paperera. Si convé, els de nom de diccionari actuen com a acusació particular perquè no decaigui la duresa. 

Impossible portar el compte del que ens costen les noticies falses, però sabent que la majoria responen a interessos econòmics molt concrets, ja podem deduir que no són barates. Avui, una de les més cares implicaria el malbaratament de 5.700 milions de dòlars de la Hisenda EUA. És el preu de la muralla que Trump vol alçar com a altar a la seva histèria quan la immigració il·legal està en mínims històrics. Les polítiques migratòries no són sols dolor, separació de famílies, escarment per als més febles. Són la resposta a miratges interessats, a guerres incivils i a la manca de futur de quan es roba als més desposseïts el dret a voler una vida més digna. I no és cap resposta solvent a res perquè, com a l’Estat espanyol, la majoria de les persones sense permís de treball arriben com a estudiants o turistes… i s’hi queden.

En l’establiment mundial de la mentida és un luxe imperdonable ser miop. O construir murs. O poblar les presons. No es pot reduir a paisatges propers la indústria de la tergiversació, ni regionalitzar el seu poder quan el pensament misogin, autoritari, xenòfob s’estén sota la mirada dels Bannon de torn. Es retroalimenta un missatge que ens infantilitza i degrada, mentre el mal es banalitza.

A poc a poc es va obrint una santa aliança entre els pobles de la Mediterrània. El passat dilluns sabien que a l’Open Arms (de braços oberts) se li negava permís per sortir del port de Barcelona. I l’alternativa era la mort, el retorn forçat, els renovats esclavatges, les violacions tolerades, i l’enriquiment incrementat de les màfies perquè ningú pot escapar de les seves urpes. Tanmateix, una vegada més, la indignació dels demòcrates es manté en límits tolerables. De fet, poca gent recorda que en els anys quaranta ningú es fixava en el fum que sortia dels camps d’extermini. La insuportable fragilitat de la política i la neoflexibilitat de periodistes i professionals del poder amb els fets i la veritat emmetzinen les ments i perjudiquen la salut.

S’ha de desemmascarar el xantatge dels amos de les fake news que han segrestat la societat. Segurament el millor seria enderrocar murs i posar en acció, entre els mitjans que informen i totes les persones que veuen en el dret a la informació fefaent un determinant social de salut democràtica, una resistència valenta, operativa i eficaç. Perquè, per més barroers que semblin els missatges, no es pot donar per fet que les persones sabran detectar que són mentida. No hi ha 400.000 persones perverses a Andalusia, com no hi havia una majoria que volgués governants corruptes al Pais Valencià tot i que votava PP

Com escrivien a The Guardian Lakoff i Duran el passat més de juny: “El treball de la premsa lliure és buscar i informar de la veritat, especialment de les veritats moralment importants i les seves conseqüències. Si la premsa no fa aquest treball, no només hi perd la llibertat, sinó que tots ho fem.”

Fa molt de temps que sabem que una mentida repetida pot assemblar-se massa al que creiem que és la veritat. Sobretot si obre telenotícies. Sobretot si la Fiscalia ho afina. Sobre tot si se’ns ofereix en titulars.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Àngels Martínez Castells
Àngels Martínez Castells

Docent i activista