A la pràctica, és igual de preocupant, igual d’inquietant, que l’extrema dreta obtingui bons resultats electorals, o guanyi les eleccions, en un país europeu que en un altre. En termes simbòlics, però, que l’extrema dreta hagi estat el partit més votat a les últimes eleccions d’Àustria remet a fantasmes molt singulars: singularment preocupants i inquietants. És la primera vegada des del final del nazisme que l’extrema dreta austríaca guanya unes eleccions parlamentàries. Una ronda de dimonis antics s’ha posat de nou en marxa.
Associats a Àustria, hi ha alguns dels noms i dels esdeveniments centrals de l’època nazi: l’Anschluss i Ernst Kaltenbrunner, Mauthausen i el mateix Hitler. I més: Amon Göth, comandant en cap de Płaszów, responsable de destruir el gueto de Varsòvia, era vienès. Igual que ho era Otto Skorzeny, l’espia i sabotejador de cara tallada que el 1943 va alliberar Mussolini al Gran Sasso, que després de la guerra va ser un dels coordinadors de la xarxa Odessa per ajudar a escapar antics nazis cap a Llatinoamèrica i que, anys després, va morir tranquil a l’Espanya de Franco. Sense Àustria i certs austríacs, el nazisme hauria estat molt diferent. És per això, per una mescla de memòria històrica i de simbolisme polític, que la victòria de l’extrema dreta austríaca, ara, resulta particularment noticiable. (Trenta anys enrere ja va passar el mateix amb la irrupció del populista xenòfob autoritari Jörg Haider, fill de pares nazis: va ser un avís i s’hi va respondre amb molta gesticulació i poca efectivitat.)
L’extrema dreta creix electoralment pertot arreu d’Occident, doncs. Però encara més greu és que la crescuda no és només electoral. Vull dir que la mirada i les maneres de l’extrema dreta sobre la realitat i els seus reptes i problemes ho estan impregnant tot: també els joves que encara no voten, també els poderosos que no necessiten votar per fer-se sentir, també el funcionament intern d’uns estats democràtics que mai no han estat tan democràtics com han volgut fer creure, també alguns partits que diuen lluitar contra l’extrema dreta... En un món de complexitat creixent, cada cop més multipolar i més inabastable i inassumible pels individus, el que va guanyant terreny són la mirada i les maneres que aposten per la uniformitat submisa, que detesten el pluralisme i cerquen la veritat i les solucions en el cop de martell brutal i no en les mans meticuloses que col·laboren. La frase és cursi, però s’entén.
És evident que la majoria dels grans poders —diguem aquells que tenen la paella pel mànec en termes econòmics i polítics, i això inclou tant les grans empreses com els estats— creuen que la millor manera de perpetuar i blindar encara més els privilegis de què gaudeixen és donar joc a una visió autoritària, agressivament vertical, del món i de la realitat, i deixar en una posició cada cop més desvalguda i silenciada el gruix de la ciutadania. Poden fer-ho perquè pocs els planten cara. Per aturar l’extrema dreta, urgeix una esquerra coherent i forta i una dreta democràtica i pluralista, i el que tenim sovint (Espanya n’és un exemple) és una esquerra que per interès o desídia ha llançat la tovallola en la lluita socioeconòmica i una dreta cada vegada més reaccionària.
