El 22 de setembre passat, un grup de soldats israelians accediren a la delegació que Al-Jazeera té a Ramal·lah per clausurar-la. Ho feren sense avís previ, armats fins a les dents, com si en aquella redacció treballaren amb granades i metralladores, i no amb micròfons i ordinadors. Es preocuparen, també, de retirar un pòster amb la fotografia de Shireen Abu Akleh, una famosa periodista assassinada l’11 de maig de 2022 pel mateix exèrcit quan cobria una incursió militar israeliana.
El tancament de la delegació d’Al-Jazeera és una mostra més de l’estratègia israeliana per obstaculitzar la feina dels periodistes en la que, a hores d’ara, és la zona més calenta del món. Cent trenta periodistes han estat assassinats només a Gaza des que l’octubre passat Benjamin Netanyahu va iniciar la seua ofensiva contra Hamas. La premsa internacional té vetat l’accés a la zona.
Just dilluns vinent es complirà un any dels monstruosos atacs que van segar la vida a 1.200 persones i el segrest d’altres 251. Uns atemptats brutals perpetrats pel braç armat de Hamas que han merescut la condemna de la comunitat internacional i que horroritzen a qualsevol amb un mínim de sensibilitat humana.
A la Franja de Gaza han mort més de 41.000 persones. És com si tot el veïnat de l'Eixample de València haguera caigut fulminat
Un any després d’aquells fets, el panorama no pot ser més desolador. A l’agost, l’Organització de les Nacions Unides va comptabilitzar 40.000 morts a la Franja. El Ministeri de Salut d’aquesta regió, en el seu darrer recompte ja va incrementar la xifra fins als 41.467. Es diu prompte. És com si tot el veïnat de l’Eixample de València caiguera fulminat sobtadament.
En aquest any, ens hem acostumat a veure mares esbudellades, homes amputats i xiquets escorxats. Se’m va quedar especialment gravada la imatge d’un pare grapant entre la runa i recuperant d’entre els fragments de ciment un cos inert, polsegós, un xiquet o xiqueta d’uns tres anys sense crani, amb un penjoll de massa cerebral regalimant-li.
Per la posteritat ha quedat també la imatge guanyadora del World Press Photo 2024 del fotògraf Mohammed Salem, una instantània que capta l’abraç desesperat d’Inas al cadàver de la seua neboda de cinc anys, Saly. Inas, a qui no veiem la cara, va vestida de blau cobalt i estreny la mortalla blanca de Saly contra el seu cos amb la determinació de qui no se’n vol separar. Sembla mentida que una fotografia tan terrible puga ser, alhora, estèticament impecable.
Són totes aquestes les imatges que el Govern israelià preferiria que no verem. En la invasió de Gaza, però, la inhumanitat ha arribat a tal punt que la barbàrie supura fins i tot d’entre els murs més hermètics. La setmana passada mateixa veiem com des d’un terrat uns soldats espentaven un cadàver fins a fer-lo caure al buit. Fa alguns mesos, uns militars molt ufanosos es posaven la roba interior de dones gazianes després d’haver foragitat la família de casa seua. La humiliació, al capdavall, és una poderosa arma de guerra.
Amb Gaza, però, Netanyahu no en té prou i ha decidit obrir un nou front de guerra al Líban. I ho ha fet amb un atac indiscriminat que, de nou, ha acabat amb la vida de centenars de civils, primer, a través dels famosos dispositius mòbils i, després, a base de bombardejos. Extremitats amputades, vísceres entre la runa, cossos sense cap. Les imatges de l’horror es repeteixen. Fins quan?
