Penso que en els nostres temps l’humor està sobrevalorat. Ja sé que he escrit una frase poc simpàtica: l’elogi de l’humor, del sentit de l’humor, de la llibertat de l’humor, sembla a hores d’ara general i obligatori. Les coses greus, dramàtiques, són mal vistes. Figura que hem de riure de tot. La presència de l’humor en totes les situacions de la vida és percebuda com una benedicció vivificadora. En totes les polèmiques en què es critica algun humorista per alguna cosa concreta, sembla establert que l’humorista sempre té raó i el que ho critica és sempre un intolerant terrible, sense gens de sentit de l’humor, eixut, sospitós. Quan dic que l’humor està sobrevalorat no m’estic posicionant totalment en contra de tot això. Simplement, m’apunto a posar una mica d’aigua al vi. A rebaixar-ne l’entusiasme. I a trencar una llança no pas pel mal humor —això no!— però sí, com a mínim, per la gravetat, per la serietat.
Molt sovint, no pas sempre, l’humor o algunes formes d’humor apareixen íntimament associades amb la crueltat respecte als altres. En el sentit més literal del terme. En algunes ocasions, apareixen associades també al menyspreu, i, per tant, a la supèrbia. Els vídeos suposadament graciosos que ens subministren les televisions i circulen per les xarxes es fonamenten en un nombre gens irrellevant dels casos en les desgràcies alienes: algú que es clava una morma, algú que rellisca amb una pell de plàtan i va de cul a terra, el ciclista que està caient, el vianant que topa amb el fanal quan va despistat... Ens agrada que caiguin. Ens fa riure que es facin mal. El que ha de ser la gràcia per a uns és el ridícul o fins i tot el dolor per als altres. Els acudits de belgues, reciclats entre nosaltres com a acudits de Lepe, es fonamenten en la gràcia que ens fa subratllar com en són de tontos, els que hi fan el paper de víctimes, i no com nosaltres, que som tan llestos que mai no ens passaria, que mai no diríem una bajanada com aquesta.
Riure és molt sovint riure-se’n. D’algú en concret, d’alguna persona. I per tant situar-los en un cert sentit per sota de nosaltres. O trobar divertides les seves dissorts. Normalment, aquells acudits que ens fan molta gràcia quan la víctima és l’altre ens semblen ofensius i de molt mal gust quan la víctima és dels nostres. Molts que s’han escandalitzat quan el PP ha posat en circulació un vídeo suposadament humorístic —al meu parer, lamentable i sense gràcia— en què es venia a demanar que Déu nostre senyor s’emporti al cel Pedro Sánchez havien rigut fa uns quants mesos quan circulava exactament el mateix acudit referit a Mariano Rajoy. Potser per això em sento personalment molt més còmode davant de l’humor autoparòdic, en què els uns es riuen dels uns, que no pas en el sarcasme en què els uns es riuen dels altres. Fer humor sobre tu i els teus em sembla més elevat que fer-lo sobre els teus adversaris o els que et són llunyans. Riure-se’n, del que per als altres és íntimament valuós i seriós, em sembla un exercici sovint innecessari, de vegades cruel i en moltes ocasions superb (sobretot si no admetem en paral·lel que es faci amb allò que per a nosaltres és íntimament valuós i seriós).
D’altra banda, l’humor té sempre una funció refredadora, desdramatitzadora. Algú em dirà que això és una virtut, i ho és. Però no sempre. Hi ha les coses tràgiques, objectivament tràgiques. I hi ha coses davant de les quals és humà reaccionar amb calidesa, amb empatia, amb proximitat. L’humor refreda i distancia. En aquest sentit, de vegades protegeix. Però també pot fomentar la indiferència, l’allunyament. I dificultar la identificació, posar-se en la pell de l’altre: de vegades l’humor pot ser el contrari de la compassió. Una paraula que tampoc té molts defensors, a hores d’ara, però que em sembla imprescindible en el catàleg de les relacions humans: la passió compartida. Sentir-se com l’altre. Hi ha coses, situacions, tragèdies, que no em sembla bo refredar, perquè són càlides de naturalesa. Refredar-les és menystenir-les, disminuir-les.
Últimament tenim molts debats sobre els límits de l’humor. Esdevenen debats sobre què es pot dir i què no es pot dir. Sobre de què es pot parlar i sobre de què no es pot parlar. Molt sovint, en aquests debats, em trobo en una posició difícil d’explicar. Incòmoda. Gairebé en tots els casos penso que s’ha de poder parlar de tot i s’ha de poder dir tot, però això no vol dir que m’agradi i m’identifiqui amb el que es diu. Moltes d’aquestes formes d’humor no aconsegueixen fer-me gràcia. Defenso absolutament el dret a fer-ho. Però no estic content que es faci. No crec que s’hagi de prohibir en cap cas. Però demano que se m’alliberi de l’obligació d’aplaudir-ho.
