Brexit: L’hora del pragmatisme europeu

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

El 29 de març de 2019 és el dia establert per a la sortida de la Gran Bretanya de la UE. La clara derrota, però, de la proposta de Brexit de Theresa May al Parlament britànic (432 contra 202) pot forçar el Govern conservador a endarrerir el Brexit. Aquesta derrota ha estat la més contundent que mai hagi sofert un primer ministre britànic.

Fa dies que el ministre alemany d’Economia, Peter Altmaier, un dels homes forts de la CDU de Merkel, prepara el terreny per facilitar al Govern britànic un ajornament més enllà del 29 de març: convé a tota la UE donar més temps als partits britànics perquè acordin com ha de ser la sortida del Regne Unit de la UE. 

El diari The Times, en aquest sentit, ja informa que la sortida de la UE, per tant, podria ajornar-se fins al 2020 si el Govern de la Gran Bretanya ho demana. Alemanya i França volen donar temps perquè els partits britànics pactin la manera de fer efectiu el Brexit i ja estan estudiant diferents camins legals per ajornar fins a un any la sortida de la UE

Un Brexit sense acord pot provocar un impacte econòmic molt negatiu a les borses, a les divises i a les fronteres (llargues cues per entrar i sortir de la Gran Bretanya). Un escenari que no interessa a ningú, a pocs mesos de les eleccions europees del 26 de maig de 2019.

El Tribunal de Justícia de la UE també col·labora a facilitar les coses: al desembre de 2018 va emetre un comunicat dient que el Regne Unit pot aturar el Brexit si el seu Govern ho demana.

Theresa May podria fer votar el seu acord una altra vegada en unes setmanes, per bé que no sembla que hi hagi una majoria clara per a cap de les solucions que poden plantejar-se: ni el model noruec de relació amb la UE, ni fer un segon referèndum ni avançar les eleccions no semblen opcions majoritàries en l’actual Parlament britànic

Hi ha quatre sortides: la més probable sembla la pròrroga de l’article 50 del tractat de la UE; un Brexit dur el 29 de març; eleccions anticipades i la menys probable seria un segon referèndum sobre el Brexit.

Les dues primeres opcions són les més probables: si no es prorroga l’article 50 hi ha un alt risc que s’arribi al 29 de març sense acord de sortida. Wolfgang Munchau diu que el risc d’un Brexit dur creix i veu difícil que May demani revocar l’article 50. Alberto Nardelli creu que May té poc marge de maniobra: el seu acord de sortida es va assolir després que ella fixés algunes línies vermelles, com ara la sortida del mercat únic, que la UE ara no vol reobrir. Ryan Heath creu que la UE no pot fer gran cosa més que esperar, ja que la pilota és a la teulada britànica. Són les veus de tres reconeguts periodistes europeus.

La derrota humiliant de May augmenta la possibilitat d’un Brexit dur. Jeremy Corbyn no donarà suport a un segon referèndum, però pot jugar amb el temps forçant algunes mocions de censura successives per esgotar la tenaç primera ministra, més resilient del que s’esperava. El Parlament britànic també podria sol·licitar l’ajornament del Brexit, però sense May com a primera ministra.

Hi ha majoria pro-Brexit als dos grans partits britànics, que encara no han consensuat quin tipus de Brexit és el més adient per a la Gran Bretanya. Els liberals britànics van fracassar a les darreres eleccions proposant un segon referèndum: van obtenir un 4% dels vots. L’eurodiputada Kay Swinburne, anti-Brexit, em diu que a la seva circumscripció els seus votants conservadors són cada dia més pro-Brexit i que un segon referèndum es perdria més clarament que el primer. Cal recordar que a Anglaterra el Brexit va guanyar de 10 punts percentuals i que només el vot escocès (2/3 en contra) va maquillar el resultat final (52% a 48%).

Si es confirma l’oferta-invitació de la UE per ajornar el Brexit viurem un altre gran exemple del pragmatisme polític que ha definit durant dècades el procés de la construcció europea.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Ramon Tremosa
Ramon Tremosa

Professor d'economia a la Universitat de Barcelona i eurodiputat independent del PDECAT.