En un article recent, aparegut en aquesta mateixa pàgina, lamentava que hi hagi museus del nostre país que, per un cosmopolitisme mal entès, per un autoodi incomprensible, per un provincianisme entre ridícul i insultant o bé per pura voluntat desnacionalitzadora (és a dir, espanyolitzadora), girin l’esquena a l’art i als artistes dels Països Catalans i s’estimin més actuar com franquícies despersonalitzades donant joc a noms més o menys coneguts, més o menys valuosos i interessants, del panorama internacional. A l’article, contraposava aquesta política museística desarrelada a la política museística autocentrada dels museus regionals (o no capitalins) francesos, per exemple el de Ceret.
Naturalment, al nostre país també hi ha museus d’art que fan bé la seva feina, que saben que es deuen al territori on estan ubicats i del qual s’alimenten, i que entenen que el seu deure institucional és protegir, divulgar, reivindicar i fer valer la feina i l’obra dels artistes propis, i que fent això aconseguiran interessar més al públic en general perquè els oferiran una experiència artística singular, uns coneixements culturals específics, i no tan sols els mateixos productes globals i més o menys llustrosos de sempre, els que es troben arreu, la versió cultureta dels Starbucks insípids i els Mcdonald’s indigestos. Un museu del nostre país que fa bona feina és el Morera. Museu d’Art Modern i Contemporani de Lleida.
Inaugurat fa uns mesos en la seva seu definitiva després d’una llarguíssima i esforçada travessia de dècades per diferents seus provisionals, el Morera òbviament pateix (i es veu obligat a sobreposar-se) els gravíssims problemes d’infrafinançament i d’infradotació de personal que, per una mescla d’espoli forà i de desídia i estupidesa pròpies, perjudiquen crònicament la majoria d’institucions culturals del nostre país. Així i tot, els responsables del museu han sabut treure tot el profit al fons de 5.000 obres que posseeixen i, ara, amb l’exposició Arrels i horitzons. Més d’un segle d’art expliquen als espectadors tot el que ha passat artísticament a Lleida, a Catalunya i al món durant el darrer segle i escaig. Amb una mirada autocentrada però no xovinista, prestant una especial atenció als diferents artistes (pintors, escultors, fotògrafs, conceptuals...) de la comarca però també incorporant noms importants de fora, el Morera reivindica i manté viu el llegat d’alguns noms cabdals de l’art del país, però també en posa en valor d’altres de menys coneguts.
És a dir, recalca la importància del que té valor i se sap, i dona a conèixer i descobreix el que també és valuós però no se sap tant, i explica la història de l’art i, alhora, la història del país. Són molt bons, entre altres, els paisatges muntanyencs de Morera, i la imaginació trencadora de Leandre Cristòfol, i les fotos terribles d’Agustí Centelles del bombardeig franquista de Lleida, i l’informalisme fort i expressiu del pioner de l’abstracció lleidatana Lluís Trepat, i les fotos socials i formalment poderoses d’Esther Remacha... Facin-se un favor i visitin el Morera.
