Les elits alacantines s’acostumen a perpetuar a través de generacions. Prova n’és el fet que Mari Carmen de España és la regidora d’Educació a l’Ajuntament d’Alacant. No és un càrrec nou, ja que de España va accedir a l’Ajuntament l’any 2011, amb 31 anys, i des d’aleshores no ha abandonat el consistori ni ha deixat d’acumular experiències al currículum.
Mari Carmen de España ha sobreviscut a tot: a la guerra entre zaplanistes i campsistes, a l’hiperlideratge de l’exalcaldessa Sonia Castedo i a les purgues de l’alcalde Luis Barcala. I cal pensar que sobreviurà a tots i cadascun dels episodis de la biografia del PP, que fins ara no han impedit que deixe de governar a la ciutat més enllà d’un parèntesi anecdòtic entre 2015 i 2018, quan Mari Carmen de España va ser regidora de l’oposició.
Mari Carmen de España va estudiar als jesuïtes i més tard es va llicenciar en periodisme a la Universitat CEU Cardenal Herrera d’Elx. El trampolí cap a l’Ajuntament d’Alacant com a regidora l’any 2011 va ser automàtic. En aquella legislatura Mari Carmen de España també va ostentar el privilegi de convertir-se en diputada provincial, liderant les competències d’Imatge i Promoció Institucional.
Des d’aleshores no ha deixat d’encarregar-se de distintes carteres a l’Ajuntament d’Alacant: ara és regidora d’Educació, d’Ocupació i de Plaça de Bous –sempre que pot reivindica la seua passió per la fiesta nacional–, però també s’ha fet càrrec de Turisme o d’Urbanisme, competències que no són menors i que evidencien que a Mari Carmen cal trobar-li un forat cada quatre anys i de la resta ja en parlarem.
Perquè després de quasi 15 anys en primera línia, a Mari Carmen de España no se li recorda cap iniciativa monumental, cap decisió determinant o cap planificació exitosa que justifiquen la seua renovació automàtica al consistori. En canvi, sí que ha protagonitzat afers que mereixerien, com a mínim, un correctiu intern per part del seu partit que mai no ha arribat. El més mediàtic, possiblement, quan des de la seua regidoria es va oferir com a activitat de formació en ocupació un curs de tarot i futurologia. La culpa, va dir Mari Carmen, era d’un tècnic.
Entre tot allò la regidora també ha tingut temps per a greatest hits com ara retreure a l’aleshores portaveu de Compromís, Natxo Bellido, defensar la idea de Països Catalans quan el mateix Bellido procedia d’Unió Valenciana. Aquella acusació es va fer en un plenari en què el seu partit, el PP, amb Vox, van votar a favor que l’Ajuntament d’Alacant demanara retirar la ciutat de la coneguda –segons marca l’Estatut– com a zona de predomini lingüístic valencià, i fer que l’idioma en què es canten l’himne d’Alacant i el de les Fogueres de Sant Joan deixara de ser oficial a la ciutat.
Mesos més tard, quan Vox va tornar a portar la proposta a l’Ajuntament i finalment la va retirar, el regidor que liderava la iniciativa, Mario Ortolá, va dir que aquell pas enrere es feia a canvi que el PP “es comprometera a donar suport a aquest canvi” amb polítiques orientades en aquesta direcció des de la Generalitat, a la qual cosa Mari Carmen de España va ser ben tàcita i va respondre, convençuda, que “així serà”.
Recentment, de manera bastant sorprenent, la regidora va haver d’afrontar la viralitat d’un vídeo en què una mare pujava a esquenes per les escales del col·legi el seu fill, amb problemes de mobilitat, degut a l’avaria d’un ascensor que portava mesos sense ser reparat. Mari Carmen de España, lluny d’afrontar el problema amb l’elegància que tothom li reconeix –“és política i sap ser presentable, altra cosa és que després no complisca res del que diu”, expliquen molts dels qui han tractat amb ella–, va suggerir que allò de l’ascensor podia ser un boicot. Més tard, la seua regidoria enviaria una nota oficial adduint aquell conflicte a “possibles problemes de comunicació” amb el col·legi afectat.
Aquesta anècdota tan desagradable quedarà, novament, en l’oblit. Mari Carmen de España continuarà com a regidora, canviarà si cal de competències i no aspirarà a l’alcaldia perquè si figura en primera línia les exigències de renovació seran més evidents i el desgast mediàtic, a més, pot ser imparable.
Però encara és més imparable la continuïtat d’aquest llinatge que s’allarga, fent curt, des finals del segle XIX. Carmen de España té el cognom del seu pare, Julio de España, president de la Diputació d’Alacant entre 1995 i 2003 i president de les Corts Valencianes entre 2003 i 2007, qui al seu torn és net de Julio España Ghglione, empresari industrial que va ser cunyat d’Eduardo Campos de Loma, promotor cultural a Alacant durant els primers anys del franquisme. De la unió entre aquest últim i Aurora de España Ghiglione naixeria Eduardo Campos de España, un dels primers presidents de l’Hèrcules CF, l’equip de futbol de la ciutat. Tant Eduardo Campos com el seu germà Rafael també es van dedicar a la política treballant com a regidors de la Unió Patriòtica a l’Ajuntament d’Alacant, és a dir, defensant la dictadura de Miguel Primo de Rivera (1923-1930) a través del partit del règim. El pare d’aquests dos, Rafael Campos Vasallo, també va accedir a la política local inspirat pel liberal Práxedes Mateo Sagasta i arribant a assolir la tinença d’alcaldia, tot i que un carrer cèntric d’Alacant recorda Campos Vasallo per la seua tasca com a poeta.
Atesos els precedents, només cal preguntar-se quin càrrec ostentarà Mari Carmen de España en la pròxima legislatura malgrat les seues polítiques invisibles i les seues eixides de to. I també caldrà descobrir qui serà l’afortunat que donarà continuïtat a una saga política que té el do de l’eternitat.
