A qui no agraden les cireres? Dolces, amb la pell roja i llisa que brilla enmig del verd. He tornat a veure El gust de les cireres, del cineasta iranià Abbas Kiarostami. Un home musulmà vol suïcidar-se. Com en tota religió, en la seua està prohibit; només Déu, que, segons ells, ens ha donat la vida, pot decidir quan ens la lleva. L’home condueix un cotxe pels afores desolats de Teheran. Els cotxes i les motos són omnipresents als films de Kiarostami, els protagonistes sempre es desplacen amb vehicles tronats per carreteres de terra, en espais ocres, sense arbres ni aigua, metàfora del viatge de la vida, que mai no s’atura. L’home busca, entre els desfaenats que troba, algú que, a canvi de diners, estiga disposat a enterrar-lo. La tomba —un clot— ja la té feta. Tot i que els homes a qui ho proposa són indigents, ningú accepta el tracte, fins que topa amb un ancià que, amb un fill malalt, a qui els diners poden guarir, consent. El vell, però, intenta convèncer-lo perquè canvie d’idea, i li conta que també ell volgué, un dia, morir. Diu que va eixir de matinada de casa, que va anar als afores, que pujà a un cirerer i que hi nugà una corda per a penjar-se. Fou aleshores que va tocar les cireres, que en va agafar dues i se les posà a la boca, i que el gust li semblà exquisit. El sol començava a eixir, s’encantà contemplant els colors de l’alba, sentí veus de xiquets que anaven a escola. Alguns passaren vora l’arbre i li demanaren cireres, ell els en refilà i, després, n’agafà un grapat per endur-se a casa, on tornà convençut que mai es penjaria. El gust de les cireres l’havia salvat. El vell preguntà al conductor: “De veres vols deixar de veure com es fa de dia? No vols tornar a sentir les veus dels xiquets? No vols tastar mai més el gust de les cireres?”.
“El bon cinema és el que ens podem creure; el dolent, el que no ens creurem mai”, diu Kiarostami. Obvi? No ho és. Les seues pel·lícules, te les creus. Quasi tots els protagonistes, majoritàriament xiquets —que mostra en un ambient d’incomunicació amb un entorn rígid, d’opressió religiosa—, no són actors, i això es nota en com parlen i com miren, lliures d’impostura. Amb poc, arriba al més profund de l’ésser humà. Fa poesia de la vida quotidiana. Fins i tot de la perifèria inhòspita d’una gran ciutat en fa bellesa amb llargues preses on veus, al lluny, el cotxe movent-se mentre escoltes, en primer pla, les veus dels que hi van dins.
Un xiquet preguntà: “Als peixos, per què els agrada tant banyar-se?”, escriu Kiarostami. També va dir: “Els seients del cine fan mandrosa a la gent: esperen que els ho dones tot fet. Però per a mi els signes d’interrogació són la puntuació de la vida”.
Fou a Víctor Erice, en una taula redona, que vaig sentir, per primera vegada, elogis de Kiarostami. Godard va dir: “El cinema comença amb Griffith i acaba amb Kiarostami”. El cinema, per sort, no s’acabarà mai. Ni tampoc, espere, el gust de les cireres.
