Explica Teresa Ciges Barberán en el seu Dels faristols als pòdcasts (Magnànim) com, al llarg de la darrera dècada, els polítics i els seus equips han hagut d'adaptar-se a les noves formes de comunicació per fer arribar els seus missatges a les audiències i, especialment, a les generacions més joves. L'equip que acompanya Carlos Mazón bé que ho sap i ha optat per una estratègia comunicativa que consisteix a presentar-nos-el com un polític pròxim, un senyor que xafa el carrer i que igual ens ensenya una recepta d'arròs al forn com deixa que el graven mentre fa la seua sessió de running matinal.
A Carlos Mazón l'hem vist, aquest estiu, en una mena de carrusel d'actes permanent. Ha estat en els Moros i Cristians de Santa Pola; en la festa del complex Vistahermosa d'Alacant, on passava les vacances de xiquet; promocionant el Festival Internacional de Benicàssim; o dalt d'un camió i llançant tomates amb motiu de la Tomatina. També fent de comparsa, junt amb l'alcaldessa de València, d'una cadena d'hamburgueses en un acte multitudinari a Mestalla. O reivindicant, amb motiu del Dia Internacional dels Esquerrans, la seua condició com a tal.
Amb Vox fora del govern, Mazón tenia l'oportunitat, amb motiu del centenari estellesià, de marcar distància amb l'extrema dreta.
A Mazón se'l nota a gust en aquesta faceta. Parla a la càmera amb desimboltura, somriu, reparteix petons i encaixa abraçades a tort i dret. El client ideal de qualsevol community manager. Carlos Mazón és un gran comercial i ho sap. Els llocs que visita, les coses que diu en les xarxes, per intranscendents que semblen, defineixen el seu tarannà i, també, les seues prioritats.
Crida, en tot cas, l'atenció que entre tot aquest embalum de píndoles comunicatives, el president de la Generalitat Valenciana no s'haja reservat ni tres minuts per commemorar el naixement del més gran poeta valencià del segle XX. No era difícil, ell que tan bé es duu amb la càmera.
Hi havia prou amb recitar tres estrofes del Llibre de Meravelles o el vers que Vicent Andrés Estellés li va dedicar al seu estimat Alacant en Mural del País Valencià. O amb gravar un vídeo prefabricat davant l'escultura que el poeta té al seu poble nadiu, Burjassot. Només calia parar-se un momentet en el poble de l'Horta en un dels múltiples viatges que fa amunt i avall. Una cosa senzilla, ràpida per demostrar, com tantes voltes ha dit, que ell no és un polític sectari.
Al capdavall, ell és el president de la Generalitat Valenciana, l'òrgan que dona sentit a l'autogovern valencià i representa a tots els valencianes i les valencianes. L'omissió és sonora i en absolut capritxosa.Negligir el centenari d'Estellés és una manera barroera de menysprear la cultura i de discutir al poeta la seua innegable dimensió universal. De retruc, és també una forma de menystenir tot el que ell representa com a poeta del poble.
El silenci ens parla, i molt, del Partit Popular que ara governa la Generalitat. En el seu dia Vox va deixar ben clar que de cap manera no participaria d'aquest aniversari. Al capdavant de la conselleria de Cultura, el missatge era contundent: a Estellés, com a Fuster o a l'Institut Ramon Llull, ni un ral.
Amb Vox voluntàriament fora del govern, Mazón tenia l'oportunitat, amb motiu de l'efemèride, de marcar la seua postura en aquesta matèria; de fer un gest en favor de la figura estellesiana i d'una obra d'una qualitat inqüestionable. També d'accentuar el seu tarannà suposadament liberal. La seua condició de president de la Generalitat Valenciana l'hauria d'obligar a estar per sobre de les seues fílies o fòbies personals.
Mazón, tanmateix, ha preferit l'estratègia de l'estruç. Ni una referència, ni un gest de complicitat a través de les seues xarxes. Res, zero. Un silenci que es va fer extensiu a la Conselleria de Cultural, ara en mans de Jose Antonio Rovira. Podria ser per ignorància, però no és per això. Estellés simplement els molesta, per tot el que va representar i continua representant cent anys després del seu naixement.
