Francisco Camps està exultant. Les seues absolucions no només li han animat a proposar amb insistència el seu retorn a la primera línia política. Camps camina, conversa, saluda, somriu, es mostra pròxim, amable i encantat de ser escoltat. No aporta gran cosa amb el seu discurs: que la dreta s’ha de tornar a unir, que la culpa de tots els mals la té Pedro Sánchez, no amaga la seua identificació amb Aznar, Vox només beneficia al PSOE i el PP ha de polir les ambigüitats i aprofundir en la solidesa del seu missatge.
Camps no és un polític qualsevol. Tres majories absolutes consecutives el legitimen democràticament. Per això la seua visita a la llibreria Pynchon & Co, al centre d’Alacant, generava certa expectació. Més encara quan l’exalcaldessa de la ciutat, Sonia Castedo, que ha viscut una experiència judicial similar a la seua –moltes imputacions, moltes acusacions, molt de soroll mediàtic, l’eixida de la política i finalment l’absolució–, havia anunciat el seu retorn al PP de la mà, precisament, de Camps, qui l’havia convençut després d’un sopar compartit a la platja de Mutxavista, al terme municipal del Campello.
El tàndem es va ajuntar a la llibreria, però Castedo es va dedicar a figurar. No va voler intervindre, ni tan sols quan va ser interpel·lada per Jorge Brugos, el periodista d’Alicante Plaza que organitzava un acte que va evidenciar la feblesa de l’expresident.
Perquè Camps, que no és un polític qualsevol, no va aconseguir reunir més d’una desena de persones per escoltar-lo. Entre aquests hi havia Castedo, que presumptament havia d’exercir més capacitat d’acollida. Amb ells hi havia una antiga membre de l’executiva del PP, dos exregidors del mateix partit, un altre de Ciutadans i l’omnipresent Fernando Llopis, diputat a Les Corts de Cs durant l’anterior legislatura i en moviment continu entre els cercles de la política per a nodrir d’interioritats el seu podcast “El Corsario”, consolidat en l’ecosistema infinit de la dreta mediàtica.
Si Camps pretenia exhibir força a Alacant, un territori que mai no li ha resultat orgànicament senzill –recordem les batalles que li va lliurar i guanyar José Joaquín Ripoll–, el resultat no va ser bo. Si amb el suport presencial i moral de Castedo pretenia guanyar terreny, tampoc no ho va aconseguir. La visita a la llibreria es va fer en horari laboral, però l’afluència va ser clarament escassa.
Mentrestant, Castedo, que ha assegurat per activa i per passiva que el seu retorn al PP no passa per tornar a la primera línia, tampoc no sembla comptar amb un context massa favorable. El PP valencià, comandat pel president Mazón, no la vol veure ni en pintura. I l’alcalde d’Alacant, Luis Barcala, ha sigut hostilment assenyalat per Castedo degut a la participació de l’Ajuntament en l’acusació contra l’exalcaldessa.
Però Castedo, que també ha sigut absolta, sí que té marge de recorregut en una ciutat en què diversos barris, de tota classe i condició, la recorden amb afecte i amb nostàlgia. La seua capacitat per relacionar-se entre el veïnat es va veure des del primer moment, quan exercia com a regidora de Turisme –primer– i d’Urbanisme –després. Poc abans de les últimes eleccions municipals Castedo es va deixar caure allà on més la idolatren, a les pedanies rurals d’Alacant, per rebre un bany de masses que des de l’alcaldia no van passar per alt. Però el bon moment polític del PP, tant a Alacant com al País Valencià, sumat al passat de la seua gestió, dificulta hipotètics retorns com els de Castedo o Camps. Només un efecte dòmino, com el que va tombar fulminantment Pablo Casado, els podria obrir –o no– novament les portes. I qui sap si polítics del passat, com Camps i com Castedo, no esperen un momentum que els beneficie.
De moment Camps no ha dissimulat la seua identificació amb qui va fer caure Casado i podria fer caure Feijóo si es donaren les circumstàncies. Isabel Díaz Ayuso és el seu model per al PP espanyol. El temps dirà si aquest posicionament acaba o no donant fruits. Fins ara no ha funcionat i la cúpula del seu partit, tal com admetia el mateix Camps durant la seua visita, només respon amb silenci a les seues pretensions de tornar. Un silenci que, diu, prefereix no interpretar.
