"Què, menut —li vaig demanar l’altre dia al meu fill—. Ha passat ràpid l’estiu?”. “Massa”, va respondre ell, arrossegant la veu amb una parsimònia compungidíssima. Si els estius de la infantesa són la pura encarnació de la vida pletòrica, plenament viscuda i aprofitada, és normal que poques coses siguin més tristes per a un nin que el final de l’estiu, el retorn a l’escola, la represa de les rutines i els invasius prolegòmens de la imminent reaparició de la fosca llarga i del fred.
Els finals d’estiu no només són tristos per a les criatures, òbviament. Potser fins i tot són més tristos per als adults, almenys per a aquells que han tengut la sort de tenir vacances. A la pràctica, els darrers dies d’agost i els primers de setembre són com la reproducció a l’engròs d’aquella melancolia especialíssima de les tardes de diumenge, una melancolia feta de les ruïnes del palauet del cap de setmana que deixes enrere i de l’arquitectura grisa i hostil dels dies laborals que t’esperen. Aquesta darrera frase m’ha quedat bastant inflada, però la melancolia dominical bé requereix certa cursileria viscosa i grandiloqüent, o sigui que la deixaré tal qual.
Tampoc no voldria que se’m malinterpretàs. D’aquesta espantosa melancolia dominical, d’aquest tuf vagament lúgubre dels finals d’estiu, jo ara bàsicament en parl de memòria. Com que visc més o menys feliçment fanatitzat per les meves dèries professionals, com que més o menys duc la vida personal i professional que vull dur, fa molts d’anys que, si puc, faig feina també regularment els diumenges i els agosts, i els dissabtes i els juliols, sempre procurant, és clar, trobar temps per a mi i per als meus, i per no fer res, que moltes vegades és, almenys literàriament, la manera més productiva de fer. Vull dir amb això que aquest article no l’escric amarat de melancolia i compunció, sinó com un exercici mig retòric i mig empàtic.
Bé, mentida: també l’escric perquè, tal com va explicar meravellosament bé l’il·lustrador nord-americà Tim Kreider en un article publicat el dia 29 d’agost de l’any 2015 al New York Times —un article titulat The summer that never was, L’estiu que mai va ser, i que jo procur llegir religiosament cada final d’estiu—, a partir d’una certa edat els finals d’estiu van lligats inevitablement “al pànic existencial de fer-se gran”. Un pànic que t’assalta igualment, o més i tot, per ben instal·lat que visquis o creguis viure en el teu present. A l’article, de prosòdia i imaginari clarament fitzgeraldians (Francis Scott), Kreider diu que per culpa d’una sèrie d’imprevistos no ha pogut viure l’estiu que tant desitjava, i que això l’omple de desencís i de retrets, però que alhora, estranyament, també li fa sentir gratitud per com és i per la vida que té. Potser, a partir d’una edat, els finals d’estiu serveixen per això: per prendre consciència del temps que passa, per incentivar-te a aprofitar-lo, i per celebrar la vida i reconciliar-t’hi mentre se’t trenca el cor.
