Portabella, els presos i un gran silenci

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Pere Portabella és un cineasta que sempre ha entès l'art de fer pel·lícules com un compromís que va més enllà de l'estètica. Per això, el 2 de març de 1974, el mateix dia que Salvador Puig Antich era assassinat al garrot vil, va rodar El sopar, un documental on cinc presos polítics intercanviaven les seves experiències després d'una llarga estada entre reixes.

És un document colpidor, d'una vigència que deixa baldat. Vista amb ulls d'avui, El sopar és fins i tot més estremidor que aleshores. Ho és, perquè res no ha pogut sobreposar la tragèdia immensa que van ser aquells anys, perquè certifica la història de la Transició com a gran fracàs de lluites compartides, i perquè sabem que l'aparell del feixisme segueix ben viu.

El visionat del metratge original acaba amb la impressionant intervenció de Lola Ferreira, seguida d'un enorme silenci. Un silenci que encara dura, que fa mal perquè evidencia que no hi ha còmplices, ni companys, ni camarades. Un silenci que s'apropia de les accions i del coratge de qui ha de liderar processos i noves primaveres. També el silenci de qui permet –per omissió o mala fe– que vagin passant les pitjors atrocitats judicials.

Un silenci que és la màxima victòria del totalitarisme i que encara és escrutat per documents com El sopar, que Portabella ha fet créixer aquests darrers anys amb material afegit. Entre d'altres, ara hi podem veure imatges del Consell de Ministres on es va decidir aplicar l'article 155, una "addenda" que ens demostra que el llenguatge repressiu d'aleshores no difereix gaire del nostre dia a dia, fins arribar a la funesta jornada democràtica d'aquest dimecres 17 de gener on, com si tot formés part d'un guió grotesc, l'atzar i la repressió estatal han fet que la projecció del film i posterior debat al CCCB  –amb la presència de Jordi Balló, Txell Bonet, Pablo Mayoral, Toni Vall i el mateix Portabella– coincidissin amb la detenció d'11 persones, entre les quals els alcaldes de Verges i de Celrà.

Ha estat un nou cop arbitrari a la llibertat de tots els ciutadans, expressada en la irracionalitat dels fets i en el revengisme, en un operatiu fet sense cap garantia legal i sense autorització judicial. Símbol inequívoc de la impotència d'un Estat que només vol submissió, en una repressió coneguda i antiga, feta amb la complicitat d'aquell silenci eixordador de qui creu que pot actuar impunement. El silenci de qui justifica que s'utilitzin els cossos de seguretat al dictat de la inquisició.

Un silenci que segueix mostrant-nos la injustícia dels presos polítics, els d'avui i els d'ahir, mentre constatem –horroritzats, un cop vist El sopar– que la presó encara té usos devastadors i es fa servir com a arma desmoralitzant, centrifugadora d'ànimes i desactivadora de consciències. Com bé sap i denuncia Pere Portabella. Com si encara fos el 2 de març de 1974.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Esteve Plantada
Esteve Plantada

Periodista a EL TEMPS i poeta. Coordinador d'EL TEMPS DE LES ARTS. Autor de Fosca límit, millor poemari del 2015 segons els lectors de Llegir en cas d'incendi, i Big Bang Llàtzer, premi de Poesia Mediterrània Pare Colom 2016.