No tenc a mà les estadístiques que ho confirmen, però tractant-se de França no cal mirar cap estadística per confirmar la impressió: els museus regionals, o no capitalins, són plens d’obres d’artistes de la regió on s’ubiquen. És una impressió que vaig endur-me fa una quinzena d’anys viatjant per la Bretanya i Normandia, i que he confirmat ara visitant el Museu de Ceret. Més enllà dels noms fundacionals de l’art modern amb una vinculació directa amb la ciutat nord-catalana —Picasso, Manolo, Max Jacob, Soutine, Masson, Chagall...—, que ocupen tota la primera part de l’exposició permanent, el museu té en la segona part tot un desplegament d’artistes perfectament desconeguts però vinculats a la regió, o a les tradicions plàstiques que la defineixen.
Això en part s’explica, és clar, pel que tots ja sabem: perquè, en assumptes culturals —art, literatura, cinema, teatre...—, França actua i ha actuat sempre amb una mescla ferma de xovinisme, de proteccionisme i d’arrogància gairebé imperial: nosaltres som nosaltres, han dit sempre i diuen encara ara, i el que feim és important, i tot sovint ha estat crucial i germinal en la història de la cultura del món, i per tant ni cap Hollywood ni cap estrella amb ínfules presumptament globals no ens desplaçarà a un racó secundari. Fan rabieta, i de vegades inflen una mica la veritat. Però no diuen cap mentida.
La decisió de posar artistes del territori al museu del territori, però, també s’explica per una altra raó: perquè és la decisió correcta, la més encertada des del punt de vista no tan sols de la protecció, la divulgació i la reivindicació del propi patrimoni sinó també perquè és el que més atractiu dona al museu i el que més enriqueix l’experiència artísticocultural que els visitants del museu hi viuen. Imaginem un turista que va a tots els museus que pot dels llocs on viatja: ¿què s’estimarà més, quan vagi a un museu de poc renom i pressupost limitat? ¿S’estimarà més trobar-hi obres menors de pintors que se sap de memòria i que ja té mig avorrits excepte quan en contempla les més grans obres mestres, o bé trobar-hi obres desconegudes, insòlites i interessants —o qui sap si extraordinàries— d’artistes sense fama mundial però de trajectòria seriosa i meritòria, potser amb puntes de genialitat poc reconeguda? Jo ho tenc claríssim: la uniformització, fins i tot la uniformització llustrosa, és el contrari de la cultura i l’art.
Fa llàstima i indigna pensar que Es Baluard i el MACBA fan tot el contrari dels museus francesos, els quals saben què fan perquè saben on són. Els nostres museus, en canvi, tendeixen a girar l’esquena als artistes del propi territori i donen preferència a noms del circuit internacional d’un interès relatiu o d’una vulgaritat espantosa. L’arrelament al propi territori, recollir l’herència dels que t’han precedit, projectar-te al món des de la pròpia identitat i sense diluir-te acomplexadament en la sopa impersonal de la globalitat imitativa, no és provincià i mediocre. És l’única manera de crear riquesa artística i cultural.
