La Mediterrània és un mar de contradiccions, una cara i una creu. Un espai de convivència però també, i sobretot, allà on es visualitzen les nostres pròpies misèries, com a societat occidental.
Dijous, Barcelona va donar el tret de sortida a la 37ena edició de la Copa de l'Amèrica. Cava i caviar a dojo per a un esdeveniment que les institucions catalanes han abraçat amb entusiasme. És la mateixa servitud pública que un dia van mostrar les autoritats valencianes, quan la competició nàutica va recalar a València.
El port convertit en un espai privat a major glòria d'uns vaixells ultrafantàstics de fibra de vidre i les més innovadores tecnologies aeronàutiques. Patrocinis milionaris per a una competició que ha fet de l'exclusivitat el seu emblema. Què fou, si no, la desfilada de moda de Louis Vuitton en el Parc Güell, del passat mes de maig?
És molt probable que a Barcelona, entre els qui aquests dies naveguen, triomfants, entre les ones, es comente una tragèdia nàutica que ha tingut lloc uns quants centenars de milles més a l'est. Dijous els equips de rescat van poder recuperar el cos sense vida de Mike Lynch, el magnat tecnològic que en la nit entre dilluns i dimarts va patir l'afonament del vaixell en què navegava. Una tempesta els va pillar per sorpresa quan navegaven en les proximitats de Porticello, en l'illa de Sicilia.
L'accident ha causat perplexitat entre els qui són experts en la matèria. Perquè el Bayesian, la nau en què solcaven la Mediterrània, tenia les màximes garanties. Un veler d'alta gamma construït pel fabricant italià Perini, amb els elements de seguretat de primera classe, amb totes les garanties per passar uns dies pacífics bressolats per la Mediterrània. Lynch, a qui al Regne Unit se li coneixia com el "Bill Gates britànic", hi va confiar i avui tots, a Europa, sabem de la seua tragèdia i, en consonància, ens hi consternem.
De Hassan, Alpha o Cheikh és molt probable que mai no tinguem notícies, encara que, com els anteriors, un dia es feren a la mar. Sense fibra de vidre, sense sistemes de seguretat d'última generació, abandonats enmig de les onades, dins uns precaris bots neumàtics. Com el ramat que es conduït a l'escorxador.
Tampoc no buscaran els seus cossos, a 50 metres de fondària, com s'ha fet en el cas de Mike Lynch. Al capdavall, què val una vida d'un senegalès o un maurità? Un número més. També a la mar hi ha classes i classes. Segons la Comissió Espanyola d'Ajuda al Refugiat, en l'última dècada 28.806 persones han mort mentre intentaven creuar la Mediterrània. Ho veiem cada a les notícies: "Tragèdia a la Mediterrània". I sota aquest epígraf se sepulten vides i més vides en un mar que, mentre per a uns representa el cava i el caviar, per a altres esdevé un cementiri.
