El banc dels acusats com a tribuna política

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

L’escrit de defensa d’Oriol Junqueras i Raül Romeva, que presentarà l’advocat Andreu Van den Eynde al Tribunal Suprem, va ple de política. En el document de 115 pàgines hi diuen que es consideren “demòcrates i pacifistes” i defensors d’un “projecte polític pacífic i integrador”. Hi reivindiquen la trajectòria del partit de Macià i Companys i hi recorden els diversos episodis de repressió que ha patit aquesta formació al llarg de la història. També hi denuncien que el judici s’ha convertit en una “causa general contra l’independentisme”, que ha esdevingut la “persecució d’un moviment [...], d’una ideologia” i que, en conseqüència, s’han vulnerat “drets humans i fonamentals bàsics”. En la mateixa línia Jordi Cuixart, a través d’Òmnium Cultural, ha exposat la seva estratègia explicant que “no presentem un escrit de defensa, sinó un escrit d’acusació”, que és un document per denunciar la “vulneració de drets humans com la llibertat d’expressió, la llibertat de reunió, el dret a la dissidència política o el dret a l’autodeterminació”  que ha perpetrat l’Estat espanyol a Catalunya.  

Els presos polítics catalans tenen la certesa que cap argumentació de caire jurídic modificarà massa la seva situació, tenint en compte que la reacció de tots els aparells de l’estat al referèndum de l’1 d’octubre ha estat esbiaixada ideològicament, lluny de la pretesa imparcialitat que normalment es pressuposa a una justícia que es representa al·legòricament amb una balança infal·lible i una bena als ulls. Per tant, entenen que el millor que poden fer és utilitzar el banc dels acusats com a tribuna política, per denunciar les arbitrarietats i limitacions del sistema que els empresona i exposar les reivindicacions de la seva causa. 

És clar que la situació dels presos polítics catalans no és única en la història i, abans que ells, diversos líders i activistes represaliats injustament han sabut veure que és precisament en els tribunals on afloren les contradiccions de l’autoritarisme i que cal aprofitar aquesta tribuna. 

Francesc Macià, jutjat a París el gener de 1927 després dels fets de Prats de Molló, va centrar l’atenció de la premsa francesa i europea guanyant-se moltes simpaties arreu del continent, reivindicant “una Catalunya independent dins del concert dels pobles lliures; un estat democràtic, pacífic, republicà”.

Més enllà de casa nostra, ho va fer Gandhi davant d’un tribunal que el jutjava per sedició –delicte recurrent en qualsevol procés polític- l’any 1922:  “Pocs s’adonen que el govern establert per llei a l’Índia britànica continua vigent gràcies a l’explotació de les masses [...]. Considero una virtut sentir desafecció per un govern que en la seva totalitat ha fet mes mal a l’Índia que qualsevol sistema anterior. [...] Ha estat un preciós privilegi per mi poder escriure el que vaig escriure en els diversos articles presentats com a proves en contra meva”. 

Als Judicis de Rivonia, a partir dels quals Nelson Mandela va quedar sentenciat a cadena perpètua per sedició, el que dècades després acabaria essent el president de Sud-àfrica va dir-hi: “durant tota la meva vida m’he dedicat a aquesta lluita del poble africà. He batallat contra la dominació blanca i he lluitat contra la dominació negra. He acariciat l’ideal d’una societat democràtica i lliure, en la que tothom visqui en harmonia i amb igualtat d’oportunitats. És un ideal que espero viure per veure’l realitzat. Però si cal, és un ideal pel qual estic preparat per morir”. 

La història ens ensenya que un judici polític s’ha d’aprofitar per denunciar-hi la infàmia perquè, tal com diuen els versos del paraguaià Víctor-Jacinto Flecha “no serveix de res/ que t’amaguis dins del pou fosc de casa teva,/ que amaguis els teus mots,/ que cremis els teus llibres,/ no serveix de res./ Vindran i et trobaran/ en camions, plens fins dalt de pamflets,/ amb cartes que ningú no t’ha escrit mai./ T’ompliran el passaport de segells/ de països que no has visitat mai./ [...] No serveix de res/ que t’amaguis/ de la lluita, amic meu”.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Andreu Pujol
Andreu Pujol

Historiador, historiador de l'art i autor del Ministeri d'Incultura: Catalunya a la recerca d'un Kitsch nacional (A Contra Vent Editors, 2013).