Una de les poques bondats de l’agost és que sempre et regala alguna estona blanca, d’oci imprevist, com la que he viscut hui al meu taller de pintor. No hi vaig, a l’estiu. Si ho faig és puntualment, per fer-hi una ullada o per arreplegar material que necessite. Ara mateix em calien les aquarel·les. Hi fa massa calor per a treballar i està a nou quilòmetres de la casa de mar on estiuege. De jove sí que hi passava moltes hores, pintant. Recorde que, per a suportar la basca, em posava música a tot volum i em rentava cap, bescoll i braços. Amb els cabells gotejant, sentia un orgull ingenu afigurant-me la gent de la meua edat a la platja, gaudint de la brisa, de l’aigua, dels amics. Perdent el temps!, pensava. Un creu que cada sacrifici tindrà un dia premi. Santa innocència!
De bon matí he entrat el taller, he ordenat alguns objectes, he agafat les aquarel·les i, quan em disposava a rentar-me les mans, he vist que no eixia aigua. He provat les altres aixetes: no res. Amb la clau del terrat, he enfilat les escales estretes, polsoses, que hi porten. Quant feia que no hi pujava? Potser un any. És un espai lluminós, oblidat, on vaig jugar molt de menut, quan el taller no era taller sinó habitatge de la família, quan estàvem junts amb els pares i els germans; fins i tot, durant uns anys, amb els iaios. Quant fa, d’això? Deixem-ho córrer. El cas és que, on esperava trobar el buit de sempre, quan he obert la porta del terrat he vist una sandàlia enorme, de la grandària d’un cotxe. Què hi feia, allà? He explorat els voltants, les teulades velles, les altres finques, quasi totes més noves i més altes; he guaitat sobre la barana plena de clavills, cap al carrer: a penes hi passava algú, convertit en joguet per la perspectiva. Molta gent està fora, de vacances. Tampoc he vist res distint a la llunyania, entre les muntanyes blavoses, indefinides.
He palpat la sandàlia, de pell ocre descolorida, una mica deforme, molt gastada, amb taques de suor. Pudia a peu, una pudor antiga. La forma delatava un peu immens, amb el galindó pronunciat. Mentre imaginava el peu, he obert el depòsit d’uralita i he sabut per què no baixava aigua al pis: la boia de suro s’havia obstruït per l’excés de calç. Amb la mà, he eliminat la calç i ha tornat a funcionar. M’he netejat amb l’aigua que rajava.
He rodat la clau del terrat i he baixat, sense soltar el passamà, al taller. Les aixetes, ara, funcionaven, tot i que al principi, per l’aire de les canonades, patien d’afonia. El primer xorro eixia color taronja brut, pel rovell. He introduït les aquarel·les dins la bossa de mà i he eixit al carrer. M’he creuat amb tres persones de grandària normal. Demà o despús-demà, o potser la setmana que ve, si puc i tinc un moment d’oci, hi vull tornar. Tothora pense en el peu, en aquell peu immens, amb el galindó operable, i en qui en pot ser el propietari. Vull saber si encara la trobaré al terrat, la sandàlia.
