Constituïen, d’alguna manera, la baula perduda de la música en català. Un asteroide que navegava entre la galàxia remota dels Sopa de Cabra,Sau i Els Pets i la més moderna dels Manel, Obrint Pas i Els Amics de les Arts. A cavall d’aquelles dues èpoques, surant en la seua particular òrbita interestel·lar, els Antònia Font van comunicar la retirada un dia fatídic de 2013.
La notícia va provocar un cràter considerable. El seu adeu deixava un buit enorme. Les lletres i melodies de Joan Miquel Oliver, amb la veu saborosa del Pau Debon i el mestratge de Jaume Manresa als teclats, Pere Debon a la bateria i Joan Roca al baix i contrabaix, conformaven un univers especial, clarament diferenciat de la resta del panorama musical català. Res no és ni ha sigut com els Antònia Font perquè els Antònia Font, en efecte, són únics.
Quan el 16 de maig de 2021, de sobte, una lona de dimensions gegants —amb la paraula “alegria!”— va desplegar-se a la cantonada de la Rambla de Catalunya amb el carrer de Mallorca, l’esperança del retorn, del seu retorn llargament anhelat, va mudar-se del planeta dels desitjos al de la realitat.
El disc que van publicar en 2022, Una llum estroboscòpica, conservava intacta l’essència del grup. La desena de concerts que oferiren aquell any, començant pel primer de tots al Primavera Sound, serviren per comprovar que el públic també s’hi mantenia fidel, delerós com estava de retrobar-se amb les seues cançons després d’una dècada que s’havia fet eterna.
Per sort, la cosa no va quedar en la dotzena de recitals a gran escala programats aleshores. De fet, l’any 2024 n’està sent ben prolífic. Les actuacions en recintes de format més reduït —com ara teatres, auditoris o espais a l’aire lliure d’una gran bellesa arquitectònica— no sols han permès el retrobament dels seguidors de tota la vida, sinó també el coneixement per part de joves i infants que potser no en tenien notícia o que en tenien gràcies als pares i mares.
El resultat de tot plegat és encisador. Els concerts d’Antònia Font s’han convertit en una festa majúscula; els vídeos enregistrats pel públic que aquestes setmanes estan circulant per les xarxes socials transmeten una alegria desfermada. Sobretot ara, els mesos de juliol i agost, quan tothom s’allibera de les preocupacions quotidianes i la lletra de “S’estiu” —“i és que estic de puta mare d’ençà que és en s’estiu, gairebé no recordava el que és viure tranquil”— cobra tot el sentit.
L’aliança intergeneracional que s’està produint en els concerts del grup mallorquí és digna d’estudi. Quan els espectadors són convidats a ballar un vals a l’escenari mentre ells interpreten “Vitamina sol”, els joves ja no tan joves que seguien la banda a finals dels noranta es barregen amb els que ja tenien una edat més avançada llavors i els menuts que se les saben totes de tant que les han escoltades a casa o al cotxe. És una escena fabulosa que encomana felicitat.
El repertori dels Antònia Font mereix la distinció de patrimoni cultural immaterial. A través del català, de la petita llengua que es parla en aquest petit indret del món, ens transporten a territoris ignots i atmosferes oníriques a més de permetre’ns explorar la riquesa lèxica de les Illes. Tant de bo siga, ara sí, un viatge infinit.
