Torna l’estiu, tornen les multituds a la costa, als pobles fins ara desolats, de carrers muts, sense cotxes ni motos, plens de cases i pisos buits, polsosos, amb les frontisses rovellades, oblidats durant mesos. Torna la gentada i amb ella el soroll a temps complet, la batalla campal per aparcar el cotxe, comprar al supermercat o reservar taula al restaurant. Cal fer cua a la carnisseria, al verduler, al forn, inclús a la platja, fins ara desert ocre, allargat i musicat amb onades rítmiques que et recorden que tot acaba i recomença, que som un instant. Què és una ona? Un resum de vida: naixement, creixença, cim, esclat —no sempre, hi ha qui expira abans—, decadència, mort i, és clar, oblit.
Torna l’aglomeració i el que hauria de ser una temporada idíl·lica, de repòs i de treva, esdevé un infern cutre, que put a contenidor. L’excés ho corromp tot —“No res en excés”, va dir, fa vint-i-set segles, Soló d’Atenes—, l’excés ha convertit un litoral bucòlic, de dunes i vegetació abundants, on podíem imaginar el trànsit de faunes i de nimfes, en un abocador de caixes gegants, apilades, amb foradets per on les famílies contemplen l’horitzó blau dels avantpassats. L’únic espai, l’aquàtic, no cimentat encara.
I un es pregunta: per què?, per què tanta gent s’amuntona en un lloc si el món és vast i podem repartir-nos sense destorbar-nos els uns als altres? Resposta: per la mar, per poder tindre l’ocasió d’entrar dins l’aigua, nadar, refrescar-se, gaudir de la brisa humida.
I llavors ve una segona pregunta. Si tothom ve a la costa atret per la mar, si la mar és el que els imanta, com és que ningú, enlloc, esmenta un detall decisiu, que ho condiciona tot, com és que la mar està bruta, infecta, maltractada, que té color d’arròs caldós, que mentre braceges entropesses amb vegetació morta, amb plàstics, amb residus que venen qui sap d’on. Com pot ser que el punt de màxim interès, la cirera del pastís, siga tan menystingut per qui n’intenta traure tot el profit que pot? Renoven la il·luminació del poble, arreglen voreres, cada dia netegen l’arena i l’asfalt, fan accessos per a discapacitats, inventen festes i atraccions... La mar, en canvi, continua, des de fa dècades, des de sempre, immunda. Hi ha excepcions: Menorca, Formentera, algunes cales de la costa peninsular... Però en una immensa majoria de platges el rovell de l’ou està podrit. I no ho diu ningú. Tothom calla. A València, a més, els dos partits espanyols majoritaris han pactat ampliar el port, una obra que degradarà greument la part sud de la costa, des d’on escric aquest article. Just en acabar-lo pensava refrescar-me, entrar a l’aigua i fer una mica d’exercici. Impossible: tot i que fa ponent i està en calma, han posat bandera roja, està prohibit entrar-hi perquè, segons diu el socorrista, està contaminada. Contaminada, infecta, pestilent, trieu l’adjectiu. Cal donar, efusivament, l’enhorabona a ningú.
