És un fenomen universal: com més lluny ets de casa teva, més accentues els teus trets identitaris. El món és ple de catalans que a Catalunya eren uns misantrops, però que ara viuen a Tòquio o a Hamburg i fan castells cada diumenge amb altres catalans de la diàspora. No es pot entendre el vel de les musulmanes sense això. Sense el xoc, personal o familiar, que suposa entrar en contacte amb una societat absolutament diferent i la por a perdre una part d’allò que ets.
Islamòlogues com la Dolors Bramon han estat crítiques, amb el vel. Especialment perquè portar-lo en països com el nostre legitima que estats com l’Afganistan el facin obligatori. Podem discutir, i hem de discutir, sobre el tomb dictatorial que estats com Tunísia, Algèria, Jordània o el Iemen han fet les últimes dècades i sobre l’efecte coercitiu que això té en els musulmans d’arreu del món.
Podem discutir, i hem de discutir, com hem d’anar vestits als edificis públics del nostre país perquè se’ns pugui reconèixer. O com hem d’anar vestits a les escoles. Però no podem menystenir els símbols sagrats dels altres. Els nostres avis no tenien estudis, però sabien que hi ha coses sagrades que s’han de respectar. El dret a la llibertat religiosa és un dret humà fonamental recollit en l’ordre jurídic internacional. Aquest inclou el dret a manifestar les teves creences per mitjà de l’ensenyament, la pràctica, el culte i l’observança. Que l’Alcorà només obliga a tapar-se el sexe però no els cabells? I què? Quantes coses observem nosaltres que només dicta el catecisme i no la Bíblia? Us penseu que passegem sants, fem exvots, portem dol i mengem bunyols perquè ho va dir Jesús?
Es pot ser català i jueu, català i catòlic, català i protestant, català i musulmà, català i ateu. Tot cal llegir-ho amb relació als textos sagrats però també als doctrinals. I cal discutir-ho incloent-hi els implicats. Direu que anomenar ‘parrac’ el vel de les musulmanes, o acusar-lo de disputar-nos el domini cultural del país com fan els diputats d’Aliança catalana, és anecdòtic. No ho és. Revela menyspreu. I una concepció de la política més pensada per atiar els problemes que per solucionar-los. Qualsevol polític hauria de saber que a dins de totes les religions hi ha moltes sensibilitats i que a Catalunya tenim associacions com Valentes i Acompanyades, dirigida per Carme Vinyoles, que ajuden les noies de famílies musulmanes a fer el seu camí si viure com elles volen les obliga al trencament familiar.
Tots els partits feixistes tenen una cosa en comú i és la sordesa espiritual. Ho dissimulen amb un vernís religiós, un vernís que només se serveix de les religions per a la identitat i el control social, però que no aprofundeix en la seva saviesa ancestral. El model francès de gestió religiosa, des del laïcisme escolar fins a la segregació de jueus i musulmans, ha sigut un fracàs absolut. No ha de ser el nostre camí. A Catalunya la llibertat religiosa hi ha de ser pensada, discutida, respectada i distingida de qüestions demogràfiques o d’ordre públic.
