En aquesta mateixa pàgina final d’aquest mateix setmanari, Joan F. Mira ha escrit sovint per descriminalitzar el concepte d’identitat i el seu derivat directe, l’adjectiu “identitari”, que tan mala premsa ha tengut durant les darreres dècades. I encara avui la té: per a molts, “identitari” és sinònim de racista, de feixista i d’altres coses violentes i espantoses. Mira ha explicat del dret i del revés que, etimològicament, “identitat” vol dir simplement “ser” en “allò”, posseir aquella qualitat i no aquella altra. En realitat, tot és identitari —ser del Barça, ser comunista, ser feminista, ser catòlic, parlar una llengua, que t’agradi el rock i et disgusti el reggaeton—, perquè tot marca o defineix identitat.
La qüestió, i això també ha estat explicat moltes vegades per múltiples autors i teòrics del tema, és que hi ha trets identitaris compatibles i n’hi ha d’incompatibles: tu pots ser catòlic o musulmà, però no les dues coses a la vegada, mentre que sí que pots ser, a la vegada, comunista i feminista, perquè són identitats que no competeixen en una mateixa esfera ni simbòlica ni real. També hi ha trets identitaris en la mateixa esfera que són compatibles, però sempre amb la condició que un se subordini a l’altre: tu pots ser o sentir-te català (o mallorquí, o valencià) i espanyol, sempre que et sentis més una cosa que l’altra (i la cosa que més se sol sentir tothom és la més poderosa i hegemònica).
Tot això ve a tomb perquè, en la qüestió de les identitats nacionals, és important establir què les defineix. En el cas de la catalanitat —de la mallorquinitat, de la valencianitat, etc.—, durant molt de temps s’havia tengut claríssim que el tret identitari troncal era la llengua, un element que tots els partits catalanistes varen decidir deixar de banda o negligir durant el Procés perquè creien que, si apel·laven a qüestions materials en comptes de a qüestions etnonacionals, ampliarien la base del seu projecte i enfortirien la causa independentista. Ara ja s’ha vist que obviar la llengua no tan sols no va ampliar la base ni va enfortir cap causa sinó que va accelerar la dissolució de la catalanitat, de la consciència nacional.
Per què? Perquè, tal com encara té clar el 80% (segons una enquesta de Plataforma per la Llengua) de catalanoparlants del Principat, la llengua és la base de la identitat catalana. I està bé que sigui així, perquè la llengua és el marcador identitari més plural, transversal i inclusiu que existeix. Ara mateix, l’experiència personal de la “txarneguitat” explicada en català per un ciutadà de L’Hospitalet, o l’experiència personal de l’Islam explicada en català per un musulmà de Ripoll, són més cultura catalana que una biografia de Gaudí o que un assaig sobre la Moreneta en castellà, en anglès o en francès. Diguem-ho d’una altra manera: si posam el català al bell mig de la taula, es pot tenir tot, en termes nacionals; si traiem el català de damunt la taula, és segur que acabarem, nacionalment, sense tenir res de res.
