Recordo perfectament allò que ens explicaven en l'assignatura de redacció periodística. Suposo que era el primer curs de Periodisme. "El titular ha de concentrar la informació bàsica de la notícia. Que siga sempre clar i concís". "Claredat, concisió", ens repetien una vegada i una altra, a manera de mantra. Recordo que aleshores jo havia començat a utilitzar un telèfon mòbil gris de la companyia Amena, de la mida de la palma de la meua mà.
Aleshores no acabava de comprendre que aquell aparell robust era el germen de la revolució de què tantes voltes ens parlava el professor d'Estructura de la Comunicació. O, més ben dit, no ho entenia en tota la seua dimensió. Aquell mormolar sobre la revolució de les 3w, la globalització i l'era de la informació va esdevenir una lletania que es va perllongar durant els cinc anys de la carrera.
De tot allò han passat dues dècades i moltíssims esdeveniments: de l'esclat de la bombolla immobiliària a l'intent de Catalunya de declarar la independència; del doblet del València a la irrupció d'una pandèmia mundial. En aquest lapse de temps, la comunicació ha mutat d'una manera brutal per situar-nos en unes coordenades per a les que, potser, la meua generació ja no estem preparades.
Avui els titulars ja no han de contenir la informació més rellevant. No. Del que es tracta ara és de ser persuasiu, d'engalipar al lector o lectora per obligar-lo a prémer sobre la notícia. Que obtinga una recompensa, com el senyor que juga a la màquina escurabutxaques del bar o el xiquet que necessita passar de pantalla en el seu videojoc favorit.
Segur que ho han vist i, si no, els faig un tast: "Aquest és el poble de la Comunitat Valenciana on es menja el millor arròs al forn", "El racó que no voldràs perdre't si aquest estiu visites Girona", "Les paraules del príncep Harry que han deixat bocabadat a mig món".
Com que amb això no en teníem prou, també resulta que ara Google premia més els articles que contenen frases curtes i paràgrafs de no més de tres línies. Com aquest, vaja.
Així que aquí estem els que un dia vam somniar en enviar llargues cròniques des del front de batalla, contant línies i assegurant-nos que utilitzem paraules claus que el SEO (Search Engine Optimization) valorarà per oferir els nostres continguts en els cercadors.
Potser la paraula que cau en gràcia al motor de cerca, avui, és 'Joe Biden'. O més aviat siga quelcom més prosaic, com ara 'Eurocopa'. És molt probable, en tot cas, que 'porno' siga un valor segur. S'assembla a l'anglès 'porn', a més a més. Per si no ho havien intuït (sorpresa!), utilitzar llengües minoritzades penalitza en la selva d'internet.
Fet i fet, els periodistes ens veiem abocats a convertir-nos en una mena de comercials de la informació que acabem pensant en els algoritmes més que no en la qualitat de les notícies que proveïm. Mercenaris del SEO, en definitiva. La perversió, pels que creïem en els mitjans de comunicació com un servei a la ciutadania, és brutal.
Perquè a hores d'ara, els anunciats volen estar allà on hi ha tràfic i el tràfic el generen els titulars impulsius. Si Kapuscinski alçara el cap és molt probable que es fera el mort per evitar-se aquesta pantomima en què hem derivat.
Als qui un dia vam triar aquest ofici perquè ens agradava contar històries potser ens aniria millor si ens reciclarem en guies turístics. De feina, de ben segur, no ens faltaria. Les redaccions fa temps que cotitzen a la baixa.
I ara, ja em disculparan, però he d'anar per feina: visca el SEO i visca el porno!
