I diu Josep Pla: “Un home que després dels quaranta anys encara llig novel·les és un cretí pur”. La idea, expressada durant una entrevista que li fa Salvador Pàniker, sembla recurrent, ja que trau el nas dins d’El quadern gris —“les novel·les són la literatura infantil de les persones grans”— i de Notes disperses —“Després de trenta-cinc anys, llegir novel·les és un símptoma de primarisme molt acusat”. Pla també escriu que “És molt més difícil descriure que opinar. Infinitament més. A la vista de la qual cosa, tothom opina”. I ho diu qui, tot i excel·lir en les descripcions d’ambients, d’individus o de paisatges, també es caracteritza per opinar molt. Massa. De tot, i d’una manera categòrica, sovint fins i tot ofensiva per a qui n’és objecte o per a qui simpatitza amb allò criticat.
Per què no li interessa —a partir d’una certa edat— la ficció? Potser perquè, com a autor, la imaginació no era el seu fort? Tots caiem en aquest parany: valorem autors i estils condicionats pels nostres gustos i, també, per les nostres limitacions. Bolaño, grafòman desbocat, blasma la poca ambició de l’obra breu; Borges, autor lacònic, ironitza sobre el tedi que causen les moltes pàgines. Quant a la idea de no llegir ficció a partir d’una certa edat, és una afirmació que he sentit a no pocs pedants amb pretensions d’intel·lectual.
Si l’Homo sapiens es va imposar no sols a les altres espècies d’homo, sinó també a la resta d’animals, és, entre altres coses, però sobretot, perquè el nostre llenguatge, a banda de transmetre informació, pot evocar coses que no existeixen. La ficció és la principal consecució de l’ésser humà, el major fruit del que s’anomena la revolució cognitiva. Quan és col·lectiva, té un poder immens. Les llegendes, els mites, les religions, les nacions, els estats, l’ONU, els drets humans... són invents a partir dels quals s’han creat grups grans d’individus, desconeguts entre ells, disposats a cooperar en objectius comuns, no reduïts a interessos individuals. Això ens ha fet dominar el món.
Una realitat imaginada, d’altra banda, no és una mentida, sinó una possibilitat. Els drets humans, les nacions, els cotxes, les cafeteres... abans de ser una realitat van ser idees en el cap d’algú.
Per què, fa uns trenta-dos mil anys, l’ésser humà esculpeix una figureta d’ivori que representa un home o una dona lleó, a la cova de Stadel, a l’actual Alemanya? És un dels primers exemples d’art i de religió, i, sobretot, de la capacitat humana d’imaginar coses que no existeixen. Què engega la revolució cognitiva? Què provoca aquesta espurna que ens fa superiors? Una mutació genètica accidental? Una intervenció divina? No se sap del cert. Significa, en tot cas, un punt d’inflexió en la nostra història i en la del món. Des d’aleshores, necessitem la ficció tant com l’oxigen. No en podem prescindir, tinguem trenta-cinc, quaranta o noranta-huit anys. I Pla, l’admirat Pla, en pot dir missa.
