En qualsevol cas s’acosta el dia que un provocador, un aprofitat o un egocèntric presenti una novel·la sencereta completament escrita per ChatGPT. I això posarà en qüestió els premis literaris -cosa que ja està bé- i la literatura tant com ho va fer el ximpanzé Congo, als anys seixanta, amb les arts plàstiques i el mercat que els posa preu. Congo va ser un ximpanzé criat per l’antropòleg Desmond Morris amb incentius per pintar. Va «signar» més de 400 quadres, molts es van vendre a bon preu i -com a cura d’humilitat o com a boutade-, en van comprar Picasso, Miró i Dalí. O això diuen.
Abans que alguna ànima exquisida s’enfile per les parets per l’atemptat contra l’honor de la literatura, la creació i els premis literaris -que potser mereixen alguna crítica seriosa-, no caldria contraatacar i ensenyar a la intel·ligència artificial a detectar-se a ella mateixa? No dic jo que haja de ser una IA traïdora amb les de la seua mateixa espècie -que no estem a Blade Runner ni a Terminator- sinó una IA ensenyada -un programa informàtic complex, vaja- que aprengui a reconèixer patrons d’altres IA.
La podríem batejar Aristòfanes de Bizanci. O XatAdB, que queda més IA.
Relatava Vitrubi, i Irene Vallejo ho explica molt bé a L’infinit dins d’un jonc, que Aristòfanes de Bizanci tenia una memòria tan prodigiosa que el rei d’Egipte el va nomenar director de la ambiciosa Biblioteca d’Alexandria després d’una mena de jocs florals a l’alexandrina.
Es tractava d’un premi de poesia convocat segons els costums de l’època. El rei Ptolemeu III Evèrgetes va elegir sis il·lustres savis com a jurats del premi però en faltava un altre per desfer empats i declarar el guanyador. Algú va proposar Aristòfanes i ell va esdevindre el setè jurat.
Un rere l’altre, els concursants van recitar els seus versos. Uns jurats aplaudien amb entusiasme i uns altres amb moderació però Aristòfanes s’ho mirava entre l’escepticisme i la sorpresa. Quan van haver escoltat tots els poemes, els jurats van deliberar sobre la qualitat dels poemes, el seu ritme i quins eren més mereixedors de la victòria. Quan els sis savis van haver parlat, Aristòfanes va dir que només un dels concursants mereixia guanyar perquè només un havia estat original. Va demanar permís per demostrar-ho i se li va permetre accedir a la fantàstica Biblioteca d’Alexandria -sense saber que, en el futur, ell mateix en seria director. Per aquella biblioteca gegantina, ordenada temàtica i alfabèticament per Cal·límac de Cirene, Aristòfanes s’hi va bellugar com peix a l’aigua fins trobar els originals que havien plagiat els concursants amb els seus poemes. Aristòfanes de prodigiosa memòria els havia reconegut en escoltar-los i havia desemmascarat els farsants. Això també ho hauria de poder fer la Intel·ligència Artificial si som prou intel·ligents.
