El títol pot semblar una boutade perquè, com pot ser totalitària una activitat associada eminentment a l’oci i al plaer, que tots més o menys hem fet i que és el modus vivendi de milions de persones tant al nostre país com arreu del planeta? Però sí, no és cap boutade: el turisme pot ser justament qualificat de totalitari quan arriba a ser tan omnipresent, tan estructural i tan fatal que envaeix, ocupa i condiciona totes les esferes d’una societat, tots els aspectes d’un país, tots els estrats —des dels existencials i els anímics fins als logístics i els quotidians— en la vida dels individus.
Segons la definició del DIEC, el totalitarisme és un “sistema polític que reuneix en mans d’un grup o partit tots els poders de l’Estat, no permet l’actuació d’altres partits, imposa la seva ideologia en tots els ordres de la vida del país i negligeix els drets humans en profit de la raó d’estat”. És una definició que només requereix ser afinada una miqueta perquè s’ajusti del tot a la planificació, l’impacte i el funcionament d’això que hem convingut a anomenar turisme de masses a molts indrets del món, entre ells arreu dels Països Catalans.
A les Balears, per exemple, fa més de sis dècades que el turisme de masses exerceix de Déu que exigeix totes les ofrenes i tots els sacrificis, i que ostenta el poder i demostra la capacitat d’influència que tenen els partits únics en els règims dictatorials. Tot i que en tot aquest temps només ha beneficiat generosament i sense contrapartides les arques de l’Estat espanyol i les butxaques d’uns pocs centenars de poderosos, tant a Mallorca com a Eivissa —a Menorca, una mica menys— s’ha permès, o fins i tot s’ha incentivat i celebrat, que el turisme de masses transformàs traumàticament el paisatge natural del país, destruís o fes impossible un teixit econòmic diversificat i autosuficient, acceleràs la minorització de la cultura i la llengua pròpies del país i en naturalitzàs la substitució a favor del castellà i de la castellanoespanyolitat... A més, el turisme de masses fomenta i legitima els valors de la cobdícia i l’egoisme curtterminista, i ha causat un tal terrabastall sociodemogràfic que ha donat via lliure a un contrasentit demoníac: mentre tot s’encareix, des dels aliments fins a l’habitatge, els salaris s’estanquen o es redueixen.
La sensació de molts illencs —també la de molts catalans i valencians— és que, en qüestió d’unes poques dècades, el nostre país ha estat arrasat, o si més no brutalment desfigurat, per les polítiques espoliadores i castellanitzadores de l’Estat espanyol i per les dinàmiques més depredadores de la globalització. Fa poc, un parell de centenars de mallorquins es reuniren al caló des Moro, una platja idíl·lica de Santanyí ara ja sempre massificada, per protestar contra el turisme. La Guàrdia Civil s’hi va presentar per identificar-los. És una escena —demencial i intolerable— que resumeix el que som.
