L’any que ho canviarà tot

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Mai res tornarà a ser com abans. 2010, amb la sentència de l’Estatut, va ser l’any on es va certificar l’impossible encaix a Espanya. Després vingueren les primeres grans manifestacions, les consultes populars i la consulta del 9N del 2014, fets tots ells que units a la maldestra gestió política i judicial espanyola van indignar i mobilitzar la població catalana cap a la desconnexió definitiva. 2017 va ser l’any en què el catalans van expressar inequívocament la seva ferma voluntat de ser i que estaven disposats a desafiar l’Estat espanyol per aconseguir-ho. Però va ser també l’any en què l’Estat va ensenyar la seva cara més ferotge, policial, judicial, legislativa, administrativa, discursiva, mediàtica. Tot un aparell estatal, clavegueram inclòs, treballant sense dissimulació per frenar, reprimir, castigar i atemorir els dissidents. Però, malgrat la repressió, o potser també a causa de la indignant —i sovint esperpèntica— repressió, els catalans, cada dia més catalans, hem seguit tossudament alçats en una espècie de compàs d’espera, a voltes esperançador, a voltes desesperant, cap a un desenllaç incert.

La incertesa és, en efecte, la principal certesa del temps que vivim. Ben aviat començarà el primer i més important dels judicis al Tribunal Suprem. És un judici polític de manual, davant d’un tribunal incompetent, amb vulneració de les més elementals garanties del dret de defensa, amb ús estratègic de les normes processals, càrrecs per delictes inexistents basats en atestats fabulats, petició de penes desproporcionades. Les entitats sobiranistes han convocat ja mobilitzacions que es preveuen multitudinàries i es preveu també un gran ressò internacional. Sabut és que els judicis polítics no es dirimeixen només dins les sales de vista, sinó, principalment, davant l’opinió pública.

Tindrem també eleccions. Les municipals serviran per mesurar la correlació de forces entre el bloc espanyolista —em nego a anomenar constitucionalistes  als qui la utilitzen per negar les llibertats que la mateixa carta magna reconeix— i l’independentisme. Un mapa groc municipal tindria una gran força política. I serviran també per mesurar l’hegemonia dins de l’independentisme, tot i que les singularitats locals suposen una gran distorsió en aquest terreny. L’àrea metropolitana i especialment la ciutat de Barcelona són  clau respecte al primer debat; però, malauradament, la lluita partidista per l’hegemonia pot passar factura electoral allà on més important seria la unitat.

En segon pla queden les eleccions europees. I és un gran error. Primer, perquè una gran quantitat d’eurodiputats independentistes te també un gran valor polític de cara a Europa —cal aquí comptar que la participació a Catalunya és més elevada que a la resta d’Espanya, on a més coincidirà amb autonòmiques—. Segon, perquè sense les distorsions locals és més fàcil apreciar les hegemonies. I, tercer, i principal, perquè a la propera legislatura hem d’anar a Europa a intensificar la denúncia contra la demofòbia hispana i posar en marxa accions —algunes ja embastades— per combatre-la.

També a Espanya hi haurà eleccions municipals, europees i moltes autonòmiques. Aquí el debat es lliurarà entre l’eix esquerra-dreta i per l’hegemonia dins de cada bloc amb especial atenció a la força dels extremistes. Amb Catalunya, és clar, com a principal crit de campanya.

El resultat de les eleccions, més la inestabilitat parlamentària dels governs de Madrid i Barcelona, pot provocar també la convocatòria anticipada d’eleccions. En el cas català, els esdeveniment processals i les mobilitzacions que es produeixin poden també precipitar les coses.

Ens queda el capítol econòmic i social. Espanya té un deute impagable, especialment quan, aviat, comencin a pujar els tipus d’interès. S’acosta, doncs, una nova crisi econòmica —o, tant se val, una nova etapa de la crisi de 2007— que provocarà un augment de l’atur, especialment juvenil. El sistema de pensions està en fallida. La crisi econòmica pot comportar, doncs, una important crisi social, afavoridora de populismes. Per tant, més greu crisi institucional. Un còctel explosiu per a Espanya.

I què passarà a Catalunya? Aquesta és sense dubte la gran pregunta per a la qual ningú té ni pot tenir una resposta certa i segura. Qualsevol dels factors abans esmentats —judicis, mobilitzacions, sentències, eleccions, crisi econòmica, social, institucional...— podria ser l’espurna que ho fes esclatar tot. Però, és també probable, potser fins i tot més probable, que sense cap trencament definitiu es completi el camí cap a una situació ja completament irreversible. Atenció al paper que hi tindrà el Consell per la República

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Jaume Alonso-Cuevillas
Jaume Alonso-Cuevillas

Advocat i catedràtic de Dret Processal