Ja ha quedat ben clar, per si algú en tenia cap dubte, que de la pandèmia no eixiríem millors. Ni més solidaris —el discurs antiimmigració guanya adeptes—, ni més calmats —la tensió política es troba en màxims històrics—, ni més conscienciats amb el canvi climàtic —alguns dels nostres governants són obertament negacionistes.
Vaja, que n’hem eixit encara pitjors. De fet, la presidenta madrilenya, Isabel Díaz Ayuso, fins i tot es permet el luxe de dir-li “fill de puta” al president del Govern espanyol, Pedro Sánchez, i de popularitzar la fórmula alternativa “me gusta la fruta”, mentre Óscar Puente li escriu “saco de mierda” a un periodista que no mereix aquest apel·latiu, però tampoc l’improperi en qüestió de part d’un ministre de Transports.
En 2021, quan el fenomen Ayuso va irrompre com un coet a l’espai, un altre personatge inefable —el director del CIS, José Félix Tezanos, famós pel nivell d’encert inferior a zero— va referir-se als seus votants amb una expressió despectiva: “tavernaris”. Ella no sols fou capaç de ressignificar-la —“tavernari és qui decideix que la vida ha de continuar”, va al·legar en defensa de la llibertat que propugnava per a bars i restaurants—, sinó que va lloar la “cultura tavernària”, la “manera de viure” tavernària de Madrid.
Un way of life que no és exclusiu d’allà. A Cullera, en plena comarca de la Ribera Baixa, on els socialistes governen des de 2015 i tenen majoria absoluta des de 2019, el seu alcalde, Jordi Mayor, s’ha amarat de l’esperit tavernari. Deu ser pel contacte amb els milers i milers de madrilenys que hi estiuegen de fa tants anys.
Emulant la presidenta Díaz Ayuso, el primer edil del PSPV va mostrar la seua magnanimitat amb els restauradors del tram més concorregut del passeig marítim de Cullera. Amb la pandèmia com a excusa, l’alcalde socialista va assolar el jardinet que hi havia enmig del passeig i va posar-hi taules i cadires.
Es tractava, segons explicava, de compatibilitzar els interessos dels bars i restaurants de la zona amb la seguretat dels ciutadans que hi volien passejar. Una solució teòricament transitòria batejada com a “pla de xoc”. L’alcalde, que no interactua massa amb la premsa, va afirmar que només buscava “disminuir els perjudicis de no poder arribar a l’aforament complet”.
No obstant això, aquella prebenda en teoria ocasional es manté intacta després de la pandèmia. La distància de seguretat ha deixat de ser mainstream, sona tan antiga com un concert de Bertín Osborne, però la privatització de l’espai públic que va significar la supressió del jardinet continua intacta. On hi havia plantes ara hi ha gent prenent-se l’aperitiu, o pitjor encara, taules i cadires apilades. De l’espai reservat a les terrasses que hi havia abans de l’aparició de la covid-19 —que ja complicava prou el trànsit de persones— s’ha passat a un espai per a terrasses multiplicat per dos i sense la vegetació preexistent. L’acumulació de taules i cadires és tal que, en cas d’emergència, en cas d’una estampida, es generaria una situació caòtica.
Els transeünts es veuen obligats a caminar en fila índia perquè les terrasses —sovint buides— ocupen la major part de la via pública. Tant qui es desplaça amb cadira de rodes com els pares i mares que porten les seues criatures en el carret han de superar la prova d’obstacles que els ha posat l’alcalde, mentre que les bicicletes són com els gossets: cal dur-les agafadetes de la mà.
L’Ajuntament reurbanitza algun carrer adjacent, però no gosa tocar els privilegis que ha atorgat als propietaris dels bars. Els veïns i veïnes abonen més de 15 milions d’euros anuals per concepte d’IBI, però no tenen dret a passejar per la primera línia de platja sense esquivar tot d’elements.
L’agost de 2022, Cullera va obrir els noticiaris amb la mort d’una persona durant la celebració del Medusa Festival. Una tempesta d’arena sobtada va provocar la caiguda de l’escenari i una estampida general que, al marge d’aquella mort, va causar quaranta ferits més. Per si no n’hi havia prou, la població també acull, cada mes de juliol des d’aquell any, el Zevra Festival. Fa l’efecte que Cullera pugna per erigir-se en referent del turisme low cost i de borratxera.
Justament, la imatge que el principal municipi turístic valencià, Benidorm, governat amb majoria absoluta pel PP, pretén esborrar de l’imaginari col·lectiu. De moment, la reurbanització i remodelació de l’avinguda del Mediterrani, que discorre en paral·lel a la multitudinària platja de Llevant, li ha valgut el Premi Ciutat i Territori Albert Serratosa.
Aquest és un bon exemple de cap a on han d’evolucionar les ciutats turístiques: dels sis carrils de vehicles d’abans, se n’ha passat a només dos, un en cada sentit, la velocitat màxima dels quals, per cert, ara és de 10 quilòmetres per hora. La gent passeja animadament i les terrasses no han guanyat ni un pam de terreny en detriment del que han pogut conquerir els ciutadans.
Cullera, en canvi, circula en direcció contrària al sentit comú. Organitza una taula redona sobre el futur d’Europa —amb la directora d’El País, una exministra i una exeurodiputada socialista— alhora que reconverteix zones enjardinades en terrasses privades. Una mirada ben poc europea.
Per què no hi estiueja encara Díaz Ayuso és una de les grans incògnites. A còpia d’imitar les polítiques còmplices amb l’empresariat de l’oci i la restauració, l’alcalde Mayor s’està fent mereixedor d’una visita com aquella que Esperanza Aguirre —ostentant el càrrec que ara ocupa Ayuso— va efectuar a la platja de Gandia l’octubre de 2011.
Qui era alcalde de la capital de la Safor en representació del PP, Arturo Torró, va rebre-la de manera eloqüent: “Bienvenida a tu playa, Esperanza, bienvenida a la playa de Madrid”. Jordi Mayor hauria de fer exactament igual, convidar-la a passar-hi uns dies i saludar-la així: “Bienvenida a tus tabernas, Isabel, bienvenida al paraíso tabernario de Cullera”.
