La reculada permanent de la llengua catalana, el col·lapse del sistema econòmic low cost, la rendició dels partits del procés, la desmobilització d’un milió de votants independentistes, els governs franquistes del País Valencià i les illes Balears. Tot plegat ens porta a sentir-nos com si fóssim maputxes resistint els colonitzadors espanyols i la globalització econòmica i humana.
Cal dir que tots i cadascun dels factors esmentats són veritat, però que la sensació que ens provoquen és falsa i perjudicial. És falsa perquè l’independentisme no ha desaparegut, només s’ha quedat a casa. Estar disgregats i desarticulats no vol dir estar en minoria. Per no dir que l’espanyolisme no té cap projecte per a Catalunya. O que la immigració global, que alguns assenyalen com la responsable de la nostra minorització, no pot articular cap opció política.
La sensació indigenista també és perjudicial perquè si l’Estat espanyol no ha absorbit els Països Catalans com l’Estat francès ha absorbit Occitània és precisament perquè no som un poble que llença pedres contra un altre poble armat amb tancs. És al contrari. Catalunya, com també les Illes i el País Valencià, ha sigut un focus de riquesa importantíssim. El robatori anual de 22.000 milions d’euros per part de Madrid ho certifica. En ple capitalisme deslocalitzat és fàcil oblidar-se’n, però la consolidació del catalanisme a principis del segle XX és impensable sense una indústria i un comerç catalans inaudits a la Península i a Europa. Totes les obres culturals que va fer la Mancomunitat, les va poder fer per la prosperitat econòmica de Catalunya.
Com a conseqüència d’aquesta sensació indigenista, de trobar-nos enmig de processos que no controlem, ens repleguem. Fixeu-vos que al país sencer proliferen les actituds resistencialistes: el boicot sistemàtic a la implantació de renovables, les empreses unipersonals que s’aguanten per les conviccions d’un escarràs, les associacions o els grups de pressió al marge de les institucions, la literatura que fa bandera dels dialectalismes i els ultralocalismes. Res de tot això és negatiu mentre sigui una actitud temporal, feta a plena consciència i que serveixi per rearmar-nos i passar a l’ofensiva. Els catalans no som maputxes, ni palestins, ni kenyans, ni kurds. El nostre relat és més complicat. Som víctimes d’un estat que ens espolia i ens assimila. Però som un motor econòmic d’aquest sistema global que avui fa aigües i haurem de reajustar. L’independentisme està en hores baixes, però no hem d’oblidar que la política es fa des de les institucions, que hi ha indústries que generen una riquesa més estable, justa i sostenible que d’altres, que calen diners (molts diners) perquè el català sigui la llengua de tothom que viu al país i que el localisme és perfecte quan s’articula des d’un marc amb sentit. Evitem la temptació indigenista, perquè si et comportes com un indi, t’acabes convertint en un indi. I tots sabem com han acabat els indígenes d’arreu del món.
