Ara que han passat les eleccions europees ja es pot dir que els principals responsables de l’alta abstenció -que es veia vindre- i la pujada dels partits de l’extrema dreta són els polítics convencionals, els dels partits de sempre de l’Europa de fa dècades: els que no han aconseguit convèncer els seus electors que s’havia d’anar a votar per damunt de tot i pel bé de la grandíssima majoria.
No es podia dir abans de les europees per no donar vida, precisament, a una extrema dreta que creix com la mala herba per incompareixença del contrari. I perquè era impossible que els partits convencionals revertiren aquesta trista tendència en els minuts de la pròrroga: en una campanya electoral no es pot pretendre demostrar que durant cinc anys t’has desviscut per la política europea si en realitat has estat un lustre esquivant decisions difícils i menyspreant els europeus.
Però potser soc molt llepafils. A mi em sembla, per exemple, que nomenar Josep Borrell representant de la UE a l’exterior és un escarni per tots els europeus, fins i tot pels que han votat el seu partit. No crec que s’hagi de premiar la frivolitat i la incompetència.
La UE acumula un expedient inigualable de fracassos estrepitosos en aquells camps on es presentava com la panacea: en termes econòmics no van poder evitar una inflació pantagruèl·lica quan es van inventar l’euro; no van saber evitar les greus crisis que van patir els estats mediterranis -Portugal, Itàlia, Grècia i Spain (PIGS, en deien en aquell moment)-, no van poder salvar bona part del teixit productiu petit i mitjà i van prioritzar el rescat bancari engreixant un deute estatal que hem hagut de pagar tots gràcies als homes de negre i la troika comunitària; en termes diplomàtics no van evitar les guerres a l’Orient Mitjà ni han pogut apagar el foc d’Ucraïna -amb tots els errors comesos en la ineficient guerra comercial amb Rússia-; d’Israel i Palestina, no cal ni parlar-ne; i en termes de fronteres, el desastre total: la UE reconeix que en vint anys necessitarem immigració per a pagar les pensions dels jubilats però han estat incapaços de trobar una via legal i regulada que evite la mort de milers de persones al mar Mediterrani.
Tota la maquinària burocràtica capaç de traslladar-se periòdicament de Brussel·les a Estrasburg en un trajecte sense sentit i una despesa incomprensible; totes les ments brillants europees traslladades al cementiri de dinosaures del districte europeu i tots els caps d’estat migcompromesos amb un projecte internacional tan engrescador (perdoneu el sarcasme) no s’han aclarit per organitzar una simple agència d'ocupació a l’Àfrica.
I, per acabar-ho d’adobar, després d’anys amb el drama de les pasteres de les canàries i les barques de la vergonya pel Mediterrani, la senyora Ursula von der Leyen, digníssima presidenta de la Comissió Europea, es va dignar a visitar Lampedusa el 17 de setembre de 2023, onze mesos després que l’extrema dreta arribés al govern de la República Italiana a través de Giorgia Meloni. En un missatge clar a tots els ciutadans de la UE, Von der Leyen expressava així el seu estrany rebuig a l’extrema dreta. A Itàlia feia deu anys que la immigració era un tema de debat encès; el 2016 ja es va estrenar el documental Fuocoammare sobre l’arribada a Lampedusa de milers de persones en situació dramàtica. Però va haver de guanyar l’extrema dreta perquè Von der Leyen s’hi dignés a anar.
