Hi havia un temps en què en Televisió de Castelló eixia un senyor amb un bust de Franco. Vicente Miralles Troncho, li deien al senyor. En una ocasió va aparèixer vestit amb la camisa blava de la Falange. Era l'ànima d'una televisió que ell mateix -un home sense estudis però d'un carisma arrabassador- havia fundat a principis de la dècada dels noranta i que tothom, a la ciutat, coneixia com TeleTroncho. En el seu programa 'Fil Directe' es dedicava a donar resposta a les preguntes que li traslladava la ciutadania. Independentment del sentit de la pregunta, sempre trobava la manera de lloar el govern municipal -en mans de José Luis Gimeno- i arremetre contra l'esquerra. Riu-te'n tu d''El gato al agua'.
No faltaven, clar, les lloances al Generalísimo ('tío Paco', li deia ell), que s'elevaven a la categoria màxima quan en el plató li acompanyava José Luis Tirado, Joseti. Eren una mena d'Hernández i Fernández feixistoides, un producte audiovisual sense el qual, en realitat, no s'expliquen moltes de les coses que passaren a la ciutat i la província entre finals de la dècada dels noranta i la primera dècada dels 2000.
Tot era tan surrealista que quan Troncho va faltar, l'any 2003, Joseti continuava apareixent en plató amb una imatge de cartó ploma
L'última ocurrència de la regidoria de Vox a Castelló ha sigut organitzar el Dia de la Sogra.
del finat. Quan poc abans de morir a causa d'un càncer li organitzaren un homenatge, la plana major del Partit Popular hi assistí. A moltes famílies amb possibles i un munt d'empreses de la ciutat els arribà una 'amable' invitació a pagar els 36 euros que costava el cobert (any 2003, recordem-ho). Era la versió castellonenca de l'impost revolucionari amb què s'aspirava a pagar l'actuació d'Isabel Pantoja. Escoltar a la tonadillera en directe era el darrer desig de l'homenatjat. Als assistents els regalaren una estampació de Ripollés, pintor i escultor de capçalera de Carlos Fabra.
Quan Troncho passà al regne del cel, la seua filla, Sonia, agafà els regnes de la cadena. Atemperà el to, civilitzà les formes, però mantingué una línia editorial acèrrimament escorada cap al Partit Popular. Fou, de fet, Sonia Miralles qui organitzà el sopar d'homenatge al poliimputat Carlos Fabra, l'any 2005, quan l'ombra de la corrupció ja planava sobre ell. Una desena d'entitats -jubilats, associacions de veïns, de gitanos...- figuraren com a promotores de la iniciativa. Una versió de caciquisme digna de finals del segle XIX.
La ciutat -com també la província- tardà molt de temps a trencar amb aquelles lògiques. Hi havia una inèrcia estantissa, una acceptació de l'statu quo molt en consonància amb la mentalitat d'una part important de la ciutadania. Va caldre que al Partit Popular li supurara la corrupció -a Castelló, però també a València- i que la crisi financera ho fera saltar tot pels aires perquè l'onada de canvi amarara la capital de la Plana.
Fou, tanmateix, un miratge, un breu parèntesi, abans que les coses retornaren al seu estat 'natural'. Per això, trobo que no molta gent a la ciutat s'ha escandalitzat perquè una regidoria de Vox organitze una Fira de la Família amb tot d'entitats religioses que promocionen un únic model de família. O perquè aquest mateix regidor -Alberto Vidal, per a més senyes- haja promogut una campanya masclista i estereotipada per promoure el Dia de la Sogra. De segur que molts ho trobaran simpàtic, divertit, fins i tot creatiu. I mentre alguns ens entretenim posant-nos les mans al cap, ells relliguen aquells caps amb què saben que han de mantenir la seua xarxa, la que sempre els va funcionar.
