L’associacionisme és un dels pilars del nostre país. Cada dia hi ha milers de persones dedicant hores del seu temps lliure a tasques ben diverses que van des del lleure educatiu a l’activisme cultural, per la llengua o pels drets humans. Les entitats són un pulmó de vida pels pobles i moltes d’elles fan aportacions importants allà on no arriben les institucions. És una obvietat, però sembla que cal insistir-hi.
Darrerament, en algunes institucions -afamades de burocràcia- s’està imposant una tendència que consisteix a tractar aquestes entitats amb els mateixos barems que a les empreses privades. Una tendència que obvia que les persones que en formen part no tenen cap ànim de lucre. Recordem-ho, no reben ni un duro pels centenars d’hores que hi dediquen, ni tenen intenció de demanar-lo. És més, alguns encara hi perden diners.
Força polítics i buròcrates -no tots, gràcies a déu-, però, s’entesten a veure les peticions que els fan les entitats com a capritxos personals dels seus impulsors. En comptes d’entendre’ls com a aliats per dinamitzar socialment i cultural els pobles i ciutats (i el país), s’hi relacionen com si fossin una feina que els fa més nosa que servei, incapaços de mirar per un prisma que no sigui el de l'activitat econòmica amb aspiracions acumulatives.
Així, per posar un exemple, hi ha ajuntaments que fan pagar a les entitats per fer activitats a l’espai públic si durant l’esdeveniment hi ha intercanvis monetaris, obviant que, possiblement, aquests diners no tindran altre destí que el de pagar l’activitat mateixa i que el retorn d’aquesta no és, sinó, un bé per al conjunt de la població. Altres consistoris fan parar boig a qualsevol que vulgui fer una simple paradeta soterrant-los amb requisits administratius dignes de ser una de les dotze proves d’Astèrix i Obèlix.
Traves burocràtiques d’aquesta mena parteixen d’una concepció privatitzant de l’espai públic cada vegada més estesa entre la ciutadania que ens porta a acceptar acríticament que les terrasses dels bars ocupin totes les nostres places perquè paguen mentre critiquem per Twitter que una família posi una taula a la platja o al parc per celebrar l’aniversari de les criatures.
Una confusió de termes que acaba convertint l’espai públic en espai privat sota control de l’administració i desposseint de drets la ciutadania.
L’assetjament burocràtic a l’associacionisme, però, va més enllà d’ajuntaments puntuals. La Generalitat, per exemple, també hi posa de la seva part. Si no, que ho expliquin a les diferents entitats de lleure educatiu del país que s’han manifestat aquest dissabte a Barcelona perquè veuen com l’administració posa en joc els campaments d’estiu de centenars d’infants i joves.
Cada primavera, sumat a la tasca de preparar les activitats setmanals, milers de caps i monitors omplen desenes de pàgines de dossier i gestionen assegurances i permisos perquè els infants i joves del seu cau o esplai puguin anar de campaments a l’estiu. Una tasca feixuga per respondre a tots els barems de qualitat administrativa que demana l’administració, i pedagògica -que s’autoexigeixen els moviments.
El volum d’aquestes tasques ha anat en augment d’ençà de la Covid-19 i a vegades fa la sensació que s’exigeix més al lleure liderat per voluntaris que a les empreses del sector (com bé expliquen les Oye Polo en la seva creuada contra Rosa dels Vents).
Enguany, però, a tot plegat s’hi ha sumat un contratemps que posa en risc 200 campaments amb més de 7.000 infants i joves implicats. L’Agència Catalana de l’Aigua estima que els terrenys d’acampada on s’havien de fer aquestes activitats no poden ser utilitzats perquè són a menys de 100 metres de la llera d’un riu i abans requeririen un estudi d’inundabilitat. La normativa es va impulsar l’estiu de 2023, però finalment es va aplicar una moratòria per facilitar els campaments d’aquell curs. El compromís, diuen des de les entitats, de la Direcció General de Joventut va ser el de treballar durant el curs següent per facilitar la regulació dels terrenys i estudiar que l’ACA assumís total o parcialment el cost dels estudis, fora de l’abast dels propietaris que els cedeixen a preus ínfims que ronden, la majoria, els 2-4€ per persona i nit.
Aquest compromís, denuncien, no s’ha acomplert. No només això, sinó que, segons lamentava una piulada de Minyons Escoltes i Guies “a dos mesos de l’inici de la campanya d’estiu, l’Agència Catalana de l’Aigua (ACA) ha confirmat que cal tancar 79 dels 156 terrenys d’acampada per manca d’autorització”.
Possiblement, és necessari fer aquests estudis per millorar la seguretat dels campaments, però els tempos i la manera de fer són els d’algú que desconeix -i no hauria- absolutament les possibilitats i dinàmiques del moviment del lleure educatiu sotmetent-lo a una pressió burocràtica que a molts ens agradaria veure al sector laboral, per exemple.
De nou, es confon un bé públic -els campaments d’estiu del lleure associatiu- amb un capritx privat. I així anem. En comptes de tenir una administració que rema en favor del jovent compromès -acompanyant-los en els tràmits, per exemple-, sembla que aquesta estigui decidida a desincentivar qualsevol projecte associatiu.
PD: No patiu, perquè, faci el que faci la Generalitat, els responsables dels caus i esplais d’arreu del territori fa setmanes que fan mans i mànigues per trobar alternatives i que cap infant es quedi sense campaments. De fet, ahir es va saber que han forçat que el Departament de drets socials posi en marxa un seguit de reunions per "garantir l'organització de campaments amb seguretat". Ara bé, tot plegat crema i no anem sobrats de mans.
