De tant en tant rellegeixo uns relats de Mircea Cărtărescu que porten per títol Per què estimem les dones. Ho faig per no oblidar mai, ni per un trist segon, que un home pot tenir una capacitat extraordinària per endreçar el discurs, un discurs bo i fins i tot brillant, i al mateix temps ser un autèntic idiota.
En un d’aquests relats, Cărtărescu explica que els homes tenen el cervell impregnat de feromones i que per això sempre pensen a fornicar amb qualsevol dona que es troben pel carrer. Ara bé, quan coneixen una dona especial, la que sospiten que podrien arribar a estimar, aquest instint animal, fet d’hormones de sexe i agressivitat, es retira del seu cervell. L’autor resumeix el fenomen dient: “Els homes fem sexe amb el cervell d’home, però estimem amb el cervell d’un infant”.
Deixem de banda que un dels escriptors contemporanis més rellevants no doni gens d’importància a la seva evident dissociació entre objectes de desig i objectes d’amor. Anem a l’altre tema: el cervell de l’infant. Ho sap tothom que té fills i va al supermercat. Tu estàs allà, fent tard, carregada com una mula, absolutament superada per la logística de la vida, i els plançons et munten un sidral perquè volen no sé quins cereals. Vull dir que els nens són uns éssers profundament autocentrats perquè el seu cervell, almenys fins als sis anys, no té prou maduresa per posar-se al lloc de l’altre.
Que Cărtărescu ens expliqui que els homes estimen les dones amb el cervell d’un infant és fenomenal. La llista de citacions que associen la genialitat creativa amb la capacitat de conservar els atributs infantils és infinita. No seré jo qui negui la importància d’una mirada lliure, que superi la història cultural, a l’hora de crear. Ara bé, estimar-nos amb cervell d’infant és tota una altra cosa. És admetre el masclecentrisme que totes veiem, i lamentem quan sopem entre dones, però no sabem com tallar. Quantes dones coneixeu que hagin organitzat tota la seva existència al voltant de la carrera i les necessitats d’un home? Moltes. I homes que hagin organitzat tota la seva existència al voltant de la carrera i les necessitats d’una dona? Pocs. I si passa aquí, què no deu passar a Romania, el país del nostre autor?
L’arqueòloga Almudena Hernando explica que els homes tenen un jo més autònom i autocentrat i les dones un jo més relacional i dislocat. Les causes i les conseqüències d’aquesta diferència són moltes i ara no hi vull entrar, perquè a temporades penso que les nacions ocupades no es poden permetre batalles de sexes tan desgastadores com les cultures consolidades o les imperials. Ara bé, contra el cervell dissociat i narcisista de Cărtărescu, i trencant el silenci dels sopars de dones, deixem-ho clar: un home amb ambicions però disponible, logísticament i emocionalment disponible, és l’home que totes voldríem estimar.
