O declarem la independència demà, o votem els pressupostos

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

A veure, camarades, aturem-nos un moment i rumiem: què hi guanyem i què hi perdem aprovant o no els pressupostos espanyols?

D’una banda, hi ha qui defensa que no aprovar els comptes és la millor manera de fer caure el govern de Sánchez. Això, argumenten aquestes veus, provocaria una convocatòria electoral immediata que donaria, diuen, una clara victòria al tripartit del cretaci. A partir d’aquí, la radicalització del govern espanyol ens menaria irremeiablement al momentum tan anhelat, que, sens dubte, ens conduiria directes i de ple a la independència –tan directes i de ple, imagino, com ens hi havia de portar el referèndum del primer d’octubre o les eleccions del 27 de setembre del 2015, per posar-ne dos exemples...–. Els problemes d’aquesta hipòtesi en són dos, com a mínim. En primer lloc, no és escrit enlloc que el govern del senyor Sánchez caigui i convoqui eleccions arran de la no aprovació dels seus pressupostos d’enguany. De fet, estic convençut que l’executiu de Sánchez durarà exactament els mateixos dies i les mateixes hores amb o sense pressupostos, fet que, per tant, entenc que invalida del tot la hipòtesi inicial. Però, a més, tampoc no és escrit enlloc que amb un Govern espanyol plus ultra com alguns vaticinen, tinguem la nostra classe dirigent preparada i amb una estratègia conjunta i compartida prou sòlida per afrontar el suposat momentum amb més garanties que els cops precedents. De fet, si fóra així, ara mateix no hi hauria mig país xerramequejant sobre si pressupostos espanyols sí o no. No hi hauria cap debat perquè el que hi hauria és un full de ruta clar i català. Per tant, si el President Torra i el vicepresident Aragonès no volen debats acompanyats d’amenaces de crisi de govern –quelcom que no beneficiaria cap dels dos partits ni el conjunt de l’independentisme–, que pactin i fixin un rumb creïble, plausible i transparent.

També hi ha aquells que consideren que la prioritat màxima de la política catalana d’avui hauria de ser “d’alliberar” els presos polítics catalans i exiliats –quelcom que hauria de fer grinyolar tot independentista–. Així, els d’aquest orde de cavalleria pensen que votar els pressupostos espanyols equivaldria a legitimar el govern de Sánchez –que, recordem-ho un cop més, no ha mogut ni un trist dit pels presos i exiliats ni abans ni després de la seva investidura– i, per tant, de retop, humiliar la societat catalana en general que lluita per la independència i la voluntat democràtica expressada el primer d’octubre. Aquestes veus –a qui els convindria unes colònies de quinze dies al País Basc, amb kokotxas i goxua inclosos...– obvien un element fonamental, indispensable en qualsevol guerra o negociació. D’acord amb el seu raonament, haurien de convenir que “no votar” els pressupostos espanyols tampoc no servirà pas per millorar ni mica la situació dels presos i exiliats, ni d’un punt de vista objectiu ni d’un punt de vista simbòlic: la humiliació que patiran serà la mateixa. D’aquesta manera, doncs, l’única part d’aquesta argumentació que podria suscitar dubtes a l’hora de decantar-se per votar o no a favor dels pressupostos espanyols seria la lectura simbòlica, emocional o sentimental –per entendre’ns– que en podria fer el poble català.

És en aquest darrer punt on em sembla que la majoria dels nostres dirigents polítics s’embolica o ho embolica tot amb molt poca traça. No dic pas que tots ells ho facin amb males intencions. El que dic, nogensmenys, és el que hi ha: una escudella barrejada on se sobreposen els pretesos discursos pragmàtics i realistes de la república del dia a dia –remunerar com cal els treballadors de la sanitat, convocar oposicions de mestres i professors, el tercer carril de Berga a Bagà, la captació d’inversions estrangeres, etc.–, amb discursos simbòlics, buits de contingut i d’una cridòria o d’un xantatge emocional de primer ordre. En això cal reconèixer que tant Junts per Catalunya com ERC no difereixen gaire en el fons: uns potser posen més l’accent aquí i uns altres més l’accent allà, però a la pràctica el teatre xantatgista emocional és el mateix. És com si, d’una banda, els dos partits tinguessin moltes ànsies de govern –autonòmic–, però, de l’altra, les obligacions d’aital govern –d’un govern de fireta, cert, però tanmateix amb unes obligacions indefugibles, per prosaiques que semblin– fossin viscudes com una condemna per a alguns dels seus membres, una condemna que només poguessin endurar a còpia d’inhalar proclames independentistes altisonants i fumar retòrica republicana.

A l’altra banda, hi ha els qui defensen les virtuts d’aprovar els comptes d’en Pedro. Sens dubte, la més evident són els quartos que presumptament arribarien a Catalunya. Certament, poden tornar-nos a enganyar i aprovar una cosa que després incompliran, per bé que, en tal cas, tampoc no hi hauríem perdut gaire, per no dir gens; sí que hi guanyaríem un enèsim argument més a favor de l’alliberament nacional. En canvi, si per aquells atzars de la vida, el govern de Sánchez acomplís allò votat i acordat en els pressupostos, la realitat és que podríem regar el país amb uns quants doblers, que malament del tot no ens aniria. És el que fa segles que fan els bascos –tots, de dreta a esquerra i sense excepció–, sense gaire manies ni tristors.

També hi ha un segon motiu per votar-los, que no em sembla menor. Per anar bé, el pacte hauria d’incloure el vot favorable de comuns i PSC dels comptes catalans al Parlament. I aquí l’escenari esdevindria més interessant: socialistes i comuns votant els comptes d’un govern que diu que el seu president legítim és en Puigdemont. Amb altres paraules: la divisió i trencament de l’antic bloc del 155 seria complet i palpable; i la normalització de les relacions entre socialistes i comuns catalans amb independentistes en el fons a qui més beneficien és a l’independentisme.

Finalment, em sembla intuir un tercer argument prou seductor a l’hora de votar els comptes madrilenys: el meu nas em diu que aquest projecte de pressupostos està fet per no ésser aprovat, només amb l’objectiu d’assenyalar l’independentisme com a radicals antisistema, davant una Europa que té centenars de problemes més urgents que no pas les baralles entre Madrid i Barcelona. De fet, estic gairebé convençut que els comptes dissenyats són pràcticament inviables i inassumibles per a l’economia espanyola. En un context d’incertesa econòmica com l’actual, aprovar-los seria una manera de contribuir a l’enfonsament i al col·lapse econòmic del règim espanyol –i això sí, camarades, que ens podria apropar realment al momentum–, i més tenint en compte que, depèn com, serien uns comptes que al 2020 s’haurien de prorrogar, atès que no hi hauria –llavors sí– una majoria al Congrés que aprovés uns nous pressupostos.

No ens confonguem. Els romanços internacionalistes de pa sucat amb oli em produeixen la mateixa reacció epidèrmica que a vosaltres. Si a més els fa en Pau Llonch, mesclant-ho amb el drama del càncer –per molta metàfora que sigui–, aftes i irritació ocular. I no penso que tot això pugui guanyar-se eixamplant bases ni exigint referèndums a Madrid, sinó que fa molt de temps que predico que hem entrat en una etapa que només en sortirem per la via de la rendició o pel cos a cos –que ens permeti, llavors sí, forçar una taula de negociació per les pressions i la por de les inversions estrangeres–. Però el que miro de dir és que, posats a fer autonomisme en aquest etern mentrestant, i vist que estem en una fase hamletiana de dubtes infinits, no veig per què hem de fer un lleig a uns quants calerons de més, sincerament. És a dir, o declarem immediatament la independència fins a les darreres conseqüències, o ens aprofitem de totes i cada una de les molles que ofereix l’autonomisme. Però deixem de cardar l’encantat, si us plau. 

I pel que fa al desànim de la tropa, a mi em fa l’efecte que a la gent, a la nostra gent, a aquesta gent que pica pedra des de fa tant de temps, que no es cansa, però que ja n’està farta, tant li fa ja en aquests moments la lluita dels símbols. Si votant en contra dels pressupostos, l’endemà tinguéssim la independència, avui hi hauria manifestacions massives exigint el vot negatiu. Però la gent no és idiota i sap que la cosa no va d’això. L’únic que demana la nostra gent és un exercici d’honestedat intel·lectual a la nostra classe dirigent: explicar a la ciutadania que la proposta és, sense embuts, fer la viu-viu autonomista rapinyant tant com puguem sense complexos; perquè la independència només l’aconseguirem amb el cos a cos i, de moment, els nostres governants no estan psicològicament preparats per assumir-ho. Així, com a mínim, sabrem el que hem de votar quan arribin les eleccions.

Faig un cop d’ull al calendari d’enguany de Pagès Editors, dedicat a l’estimat Josep Vallverdú i al mes de gener hi apareix amb una pipa sentenciant “Vull dir el que he dit. Independència vol dir independència: és un terme unívoc.”. Boalà, que diríem a Tolosa.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Marçal Girbau
Marçal Girbau

Filòleg i occitanista.