Fins el 15 de setembre es pot veure al Col·legi Major Rector Peset de València 'La Batalla de Sagunt: Lluita social i fotoperiodisme', una exposició fotogràfica que rememora la lluita d'aquest municipi del Camp de Morvedre que va desencadenar l'anunci del govern espanyol del tancament dels Alts Forns, l'any 1983. A aquell anunci li seguiren 430 dies de conflicte social, laboral i polític d'una magnitud inaudita. Amb la societat encara espolsant-se la pesadesa de la dictadura, la batalla de Sagunt va representar el primer xoc entre els moviments populars i un govern -el de Felipe González- que, als dictats d'Europa, sacrificà alguns sectors econòmics estratègics a canvi de la seua integració en el club comunitari.
La mostra, comissariada pel periodista José Manuel Rambla i els fotògrafs Provi Morillas i José Aleixandre, és una delícia per les persones interessades en la història recent i, particularment, en l'impacte que la indústria té en la configuració del territori i les societats que hi viuen. La raó de ser del Port de Sagunt fou la implantació, l'any 1923, de la indústria siderúrgica. Aquesta, per tant, determinà, durant dècades, el paisatge social, cultural i territorial de la comarca. Aquell indret a tocar de la mar destinat fins aleshores a l'agricultura, esdevingué un factory town de població obrera, molta de la qual procedent d'altres parts d'Espanya.
Les imatges dels onze fotògrafs que formen part de l'exposició són testimoni del trasbalsament que seguí a l'anunci del tancament dels Alts Forns. Hi ha les concentracions a les portes de la Moncloa; el tall de la carretera nacional; les multitudinàries protestes que inundaren els carrers de Sagunt. També aquella icònica imatge d'Ana Torralva, publicada en la portada d'El País, que immortalitzà Joan Lerma, envoltat de guardaespatlles, intentant obrir-se pas entre la multitud que li impedí donar un míting en el cine Oma.
Això fou el 28 d'abril de 1983 i, segons la crònica que va escriure el periodista Manuel Muñoz a El País, al Molt Honorable l'acomiadaren amb una pluja de pomes, taronges i pedres. En l'exposició no falta un vídeo en bucle del missatge institucional que emeté TVE on Felipe González justificava la decisió en la «necessària reconversió tecnològica» que Espanya havia d'afrontar. No cal dir que González esdevingué la gran bèstia negra dels saguntins.
Del tancament definitiu dels Alts Forns es compleixen ara quaranta anys. Fou, probablement, el procés industrial més traumàtic del País Valencià i, de segur, el que més atenció mediàtica va generar. Fou així, en bona part, per la capacitat de mobilització que tingueren les centrals sindicals i un moviment obrer que havia emergit després dels anys de repressió franquista. Si Sagunt esdevingué portada dels principals mitjans de comunicació espanyols i notícia en els internacionals fou gràcies a la capacitat de resistència demostrada pels treballadors i les seues famílies.
Ve això al cas ara que Ford planteja un nou Expedient de Regulació d'Ocupació a Almussafes. Serà el quart en un pocs anys. En aquests moments la multinacional comptabilitza 4.800 treballadors, dels quals,
En deu anys, Ford Almussafes ha perdut la meitat de la seua plantilla.
al voltant de 1.100 es veuran afectats per la retallada. És una xifra gran, però la dimensió de tisorada encara s'amplifica si tenim en compte que fa menys d'una dècada -en concret, l'any 2015- va aplegar als 9.200 treballadors. És a dir, ha perdut la meitat de la seua plantilla. I ho ha fet, a més, a pesar dels voluminosos paquets d'ajuda pública que ha rebut d'ençà de la seua obertura.
No deixa de ser cridaner el silenci sindical al voltant d'aquest fenomen. La UGT ha capitalitzat històricament l'acció sindical en la planta de la Ribera Baixa, fins al punt d'esdevenir una mena d'extensió de la multinacional. La situació és tan inversemblant que sovint són els representants sindicals qui actuen de portaveus de la companyia. La facilitat amb què han assumit com a propi el discurs neoliberal de l'empresa és espasmòdica. També ha estat sorollós el silenci que han mantingut en els mesos d'incertesa, després de confirmar-se que la promesa que va fer l'empresa l'estiu de 2022, d'electrificar tota la planta, quedaven en aigua morta.
Quan el passat març la direcció va anunciar que, en les següents setmanes es faria públic quin nou model s'adjudicaria a la planta, UGT va dir que «la plantilla pot respirar tranquil·la». Quan a mitjan maig la
UGT a Ford Almussafes ha acabat mimetitzant el discurs de la direcció de la companyia
companyia va anunciar que el nou model no començaria a fabricar-se fins al 2027, el sindicat va minimitzar les conseqüències laborals de l'endarreriment. «València tindrà vehicle i suficient càrrega de treball, situació que lamentablement no es produirà en totes les fàbriques europees», van dir, a tall de consolació. Quan, per fi, la setmana passada, es va saber que la plantilla s'haurà de retallar en 1.100 treballadors, el sindicat es referí als acomiadaments com «excedent de personal». El llenguatge mai és innocent; i menys encara en economia.
Els sindicats tenen per objectiu representar els i les treballadores davant la direcció i defensar i protegir els seus interessos. Probablement, un sindicat instal·lat en el conflicte permanent no tindria cap utilitat. Una certa capacitat de conciliació sempre és necessària quan es tracta de fer convergir interessos diferents. Però tampoc no sembla que siga útil un sindicat que ha acabat mimetitzant el discurs empresarial, es dedica a fer-li el treball brut a la direcció i renuncia a la seua raó de res, que no és cap altra que defensar els drets dels i les treballadores. Per descomptat que els acomiadaments són responsabilitat de les companyies però, a vegades, l'absència de resistència és, també, una forma d'aquiescència.
