No tinc temps per a l’odi

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Escena nadalenca. Els carrers d’una ciutat mitjana estan il·luminats amb bombetes de colors. La zona comercial bull. Un munt de gent atrafegada transporta borses de regals amb una convicció sorprenent, quasi atàvica. En una de les artèries que xuclen el trànsit, un automòbil gran, aparcat en doble fila, dificulta la circulació: una dona de cabells tenyits de ros carrega amb parsimònia uns basquets. Els conductors que han de sortejar-la fan sonar el clàxon. La dona, sense apurar-se, carrega el darrer basquet i puja al cotxe. Arrenca, obri la finestra i, quan creus que traurà la mà a mode de disculpa, ensenya el dit cor. Que us foten: el carrer és meu.

A aquesta gent l’hem vist moltes vegades. Donant pel sac en les reunions d’escala, dels consells escolars, bramant en un restaurant per bajanades i nicieses, en la consulta del metge, creant problemes del no res. Un món de gent sense empatia ni paciència, abonyegada (això ho cantaven Surfin’ Bichos), conflictiva, amb la ment embotida de fantasmes i enemics. Són la versió no virtual, tangible, dels haters de les xarxes socials. En algun moment, aquelles actituds et movien a l’odi. Ara no. Ja no tens temps per això.

El que no ens mata ens pot fer més forts, però també més agres i intolerants. Cadascú fa les seues digestions. Hi ha embats de l’existència que et canvien la percepció, que modelen la visió. Que t’ajuden a destriar el que és important del que no ho és, el gra de la palla. Quan has viscut veritables tragèdies se’t crea una cuirassa, una protecció contra l’estupidesa, una intolerància a les petites misèries. Parle per mi, és clar. Amb l’edat, a més, quan vas deixant pel camí gent estimada, persones en alguns casos més joves que tu, t’adones de com de fràgil i precària és la vida. Com de curtes són les treves.

Llavors, cada dia que desperte i em faig present en el món dels vius, done les gràcies. I torne a estar agraït per cada somriure dels infants, per una nit de desfasament (controlat), per la cançó que m'ha emocionat, per la frase d’un llibre, per una nit de bon cinema en companyia, sota les mantes. Per la darrera vegada que vaig fer l’amor. Per la conversa amb el fill gran, pels ulls oberts de bat a bat, de no donar crèdit, mentre li relate la meua infantesa de tecnologia precària, futbolins i billar, partides a les xapes, genolls arrasats pel futbol en descampats i la bestiesa aquella de «xurro va!», potser l’origen primigeni dels problemes adults de lumbars i cervicals. 

De camí a l’estació, veig tots els matins una dona gran, amb el rostre blanquinós, malaltís, fumant i consumint un cafè amb llet amb la mirada perduda. Una imatge pertorbadora, que envaeix el meu cap com ho faria un exèrcit d’aranyes, fent-me presents els darrers anys de la mare. I torna el dolor. Una mica difuminat, sí, però és el dolor, al cap i a la fi. Podria variar la ruta, però no ho faré. La recança i el record no són negociables, encara que facen mal. Són una presa de consciència, ajuden a connectar amb tot el que tens, amb el present, a orientar la mirada, a fixar la vista en allò que mereix ser mirat. La resta és ferum, merda. I l’odi és la més gran de totes les merdes. La més alienant i destructiva.

En el sou de periodista entra escrutar l’odi de la resta. Navegar pels femers, xafar els bassals, entrar en els fangals fins al coll. Tractar d’entendre. Tinc temps per a la incomprensió. Alguns dies, per sentir repugnància. I em reserve el dret de defensar amb vehemència les meues conviccions. Controlant la ira i la ràbia. Però per a l’odi no tinc temps. Per a l’odi no. Ja no.
 

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Xavier Aliaga
Xavier Aliaga

Periodista a EL TEMPS i escriptor. Guanyador del premi Andròmina dels Octubre i del Joanot Martorell. És autor de Vides desafinades i El meu nom no és Irina. Amb Les quatre vides de l'oncle Antoine, la darrera novel·la, ha guanyat el Premi Pin i Soler i el de la Crítica dels Escriptors Valencians.