Després de la nit electoral, les posicions de tots els partits solen ser més restrictives que quan s’acosta el moment de la investidura a l’expectativa de treure el màxim de suc possible d’eventuals negociacions. No obstant això, l’aritmètica postelectoral fa que pensar en una repetició electoral no sembli una idea forassenyada. A partir d’aquí, tot el que ve són càbales que hom podrà repescar de l’hemeroteca tant si faig diana com si erro el tret.
La suma possible més coherent, per dir-ho en termes puigdemontistes, seria un govern del PSC amb suport intern o extern dels Comuns -ja es pot donar per fet- i ERC. Un cop Pere Aragonès ha saltat del vaixell, els republicans han de resoldre que faran sense cap resposta bona disponible. Poden escollir si assumir el risc de tornar a anar a eleccions en plena caiguda en picat de resultats o abraçar-se al PSC i fer un pas més en l’estratègia d’aproximació als socialistes que els seus votants tant han castigat a les urnes. Mort per mort, tria la sort.
Una sortida raonable si l’escenari preferit és tornar a jugar-se-la a les urnes, implica sumar-se a l’estratègia de Puigdemont de ser investit mitjançant una abstenció del PSC a canvi d’estabilitat a Madrid. És l’única sortida que permet seguir apostant per l’independentisme i, a la vegada, per mantenir una posició de responsabilitat com a partit que no vol anar a eleccions. També és una manera de poder deixar més en evidència Puigdemont en l’hipotètic cas que aquest - tot i que ho neguen dels dos costats- s’avingués a pactar amb el PSC una investidura d’Illa.
De fet, és a través d’aquest filtre, el de la percepció de responsabilitat, que ara com ara es podrien interpretar molts dels posicionaments dels altres partits. Els puigdemontistes saben que és pràcticament impossible que Sánchez accepti les seves exigències. Jugador de mena, tot fa pensar que el president espanyol preferirà anar a eleccions a l’Estat i a Catalunya abans que no pas renunciar a la presidència de la Generalitat per voluntat pròpia.
Amb tot, tan juntistes com socialistes tenen incentius per anar a una nova convocatòria electoral i acabar de dessagnar els seus competidors directes: ERC i els Comuns -o fins al PP-, respectivament. Illa és carro guanyador i amb cinc diputats més a la suma amb PP i Comuns podria intentar repetir la jugada de l’Ajuntament de Barcelona. Al seu torn, Puigdemont en tendència ascendent ja ha dit obertament que, tot i no voler una repetició, sap que hi podria treure millors resultats que no pas ara.
En aquesta ocasió, a més a més, tenen un recompte a mig camí, les eleccions europees del nou de juny. Tot i que fan de mal comparar per l'habitual baixa participació, de segur que assenyalaran tendències que determinaran la posició dels partits catalans pel que fa a aventurar-se a una repetició electoral. Fins llavors, a l’espera d’aquesta informació valuosa, els partits miraran de nedar i guardar la roba mentre temptegen el terreny. És assenyat, doncs, agafar amb pinces tots els vetos, proclames contra la repetició electoral i ofertes de diàleg.
