Quina mania, de voler explicar-ho tot! Entres a X i trobes un fum d’individus que fan fils llarguíssims, digressius, explicant coses que no t’interessen. Obris Instagram i t’apareixen vídeos d’experts que et diuen com pots traure el màxim rendiment al mòbil, com et convé alimentar-te, com has de fer exercici, com has d’afrontar els fracassos i com pots reeixir en la vida. Insuportable! Fuges a Facebook i allà t’assetgen els qui t’expliquen, acompanyant-ho d’imatges, l’arròs al forn amb panses que s’han fet per a dinar, l’aniversari de la sogra, el viatge a la Patagònia o l’últim llibre que han llegit. Tothom t’envesteix, sense que ningú els ho haja demanat, amb missatges que no t’aporten res. Un no parar! Tanques les xarxes, sadoll de palla, i te’n vas a buscar directament cultura. Visites, per exemple, una exposició d’art. Compte, però! Així que entres a la sala i t’acostes a la primera peça veus que hi ha, al costat, una cartel·la que l’explica. Es pot explicar una obra d’art? Una pintura, una escultura, una instal·lació? No. Si es pot explicar, és perquè, d’art, en té poc. L’art és inexplicable en paraules. Entre l’artista i l’espectador hi ha, però, els intermediaris, que no es resignen a passar desapercebuts, que volen sucar-hi pa. En un llenguatge pedant, buit, farcit d’abstraccions i vaguetats et justifiquen allò que hauria de funcionar sense cap justificació. No hi ha manera, sempre es posa algú entremig, el món està ple de manifassers que acudeixen on ningú els crida. Un desficaci, ja que el bla-bla-bla, resta eficàcia a l’obra. No hi ha res com el contacte directe, sense mitjancers, de l’espectador amb l’obra, el xoc verge, l’estranyesa, la revelació. Acostar-se a l’art a través de conceptes és posar-li sordina, aplicar-li un filtre que en limita la irradiació. L’art no vol pròtesis.
Vaig veure una pel·lícula que em trasbalsà: La zona d’interès. Entrí al cine sense tindre idea de l’argument. A mesura que el relat avançava i aportava informació, l’efecte que em causava creixia exponencialment. Un gran mèrit del film, per a mi, és que el tema de què parla està velat, emmudit, quasi ocult. És un soroll de fons de les banalitats que apareixen en primer terme. Ningú no explica res, ho endevines, i aquest endevinar-ho és el que t’aborrona i et commou. Ho va dir Tarkovski: “Duresa, sequedat, calma: aquestes són les qualitats més grans de la posada en escena. També la natura és impassible”. És el que aplica Jonathan Glazer quan roda La zona d’interès. Quina hauria sigut la meua impressió si haguera sabut de què anava? La pel·lícula seria igual de bona, la meua impressió no. Per això evite llegir sinopsis o crítiques abans de veure una pel·lícula o de llegir un llibre. M’encanten, això sí, les recomanacions, però sense que m’expliquen el contingut de l’obra. Prou d’explicacions! Prou d’intermediaris! Cal aprendre i posar en pràctica, ja, l’art de callar.
