El senyor Julio César Lalama, el cònsol de l’Equador a les Illes Balears, va dir la setmana passada en una entrevista per al Diario de Mallorca que el fet que el català puntuï —això és, per accedir a certs llocs de feina o a certes posicions dins l’Administració— “desaprofita el talent de molts equatorians”. Deixem de banda, ara, per què el senyor Lalama creu que les Balears necessiten tan urgentment el talent equatorià que, per fer-ho, han de renunciar al seu bé més preuat i més identificatiu, la llengua. Deixem de banda també, ara, per què el senyor cònsol té tan poca confiança en els seus compatriotes residents a les Balears, que, si de veritat són tan talentosos com diu ell, no haurien de tenir cap problema per aprendre i fer-se seva una llengua romànica com és el català, prou semblant al castellà que ells parlen.
Sí, deixem de banda tot això i fixem-nos en la perversitat absoluta, en el cinisme fastigós, en la indecència suprema, de veure un representant institucional d’una antiga colònia espanyola d’ultramar, castellanitzadíssima i amb les llengües i amb les cultures pròpies del tot marginades i esborrades, ajudant l’Imperi espanyol a completar, després de segles i amb el pretext fatalista de la globalització i amb l’excusa tramposament demagògica de la igualtat d’oportunitats per a tothom, el seu procés de colonització interna.
Històricament, el nacionalisme espanyol ha tengut una relació de supèrbia possessiva i altiva amb el món llatinoamericà, entre el menyspreu i l’orgull utilitari. Els nacionalistes espanyols, però, sempre han tengut claríssim que els era i els és més propi un sud-americà que parli en castellà i que se senti partícip de la hispanitat que no pas un català, un gallec, un valencià, un mallorquí o un basc, espanyols des del punt de vista administratiu, però no des del punt de vista lingüístic o cultural, que és el que a la pràctica determina i marca la identitat nacional dels individus i dels pobles. Un que ho va tenir clar, tot això, i que va decidir usar-ho políticament per al seu programa ideològic i els seus interessos econòmics i lingüisticoculturals incentivant o si més no facilitant l’arribada de nouvinguts procedents de les antigues colònies espanyoles, va ser José María Aznar, sens dubte el polític més influent de l’Espanya del segle XXI, de la mateixa manera que el dictador Franco va ser la figura políticament més influent de l’Espanya del segle XX.
Naturalment, aquí no es tracta de parlar d’individus concrets —hi ha sud-americans que viuen als Països Catalans que estimen i usen més la llengua i la cultura pròpies del país que molts nadius, i fins i tot el titular de l’entrevista del cònsol Lalama quedava matisat en les respostes llargues— sinó d’assenyalar i explicar discursos, dinàmiques, hegemonies i jocs de poder. També serveix per posar encara més en evidència la nefasta estratègia d’aquells independentistes que, per fer la independència, estaven disposats a renunciar a la llengua i la cultura pròpies, perquè tot plegat demostra que uns Països Catalans autonòmics que conserven la llengua i la cultura pròpies són, de fet, més identitàriament independents que les antigues colònies d’ultramar castellanitzades. Això, per al nacionalisme espanyol —hegemònic, transversal i omnipresent—, fa encara més intolerable la nostra existència.
