Durant anys, sobretot quan era jove i encara tenia una concepció purista i colossal d’això que hem convingut a anomenar les ambicions —que, en el meu cas, eren i continuen sent exclusivament literàries—, quan em venien al cap la figura i la trajectòria d’Armand Obiols sovint em demanava si no degué viure amb amargor, com una derrota personal absoluta, el seu paper d’escriptor incomplet, o fallit, és a dir sense obra, o amb una obra dispersa, el talent del qual avui és sobretot reconegut perquè el va posar al servei de les ambicions i el geni de l’escriptora extraordinària de qui va estar enamorat, Mercè Rodoreda. Després de llegir Armand Obiols, d’una fredor que crema (Empúries), la biografia que n’ha escrit Quim Torra (Blanes, 1962), no tenc gens clara la resposta. Sí que tenc claríssim, però, que aquesta és la pregunta equivocada.
Quan una vida ja s’ha acabat, i la d’Armand Obiols, pseudònim literari de Joan Prats, va acabar-se el 1971, no té sentit interpretar-la i valorar-la pel que no va ser. En aquest sentit, hi ha una coherència dramàtica, gairebé al punt de l’exasperació, en els vaivens crispats de la trajectòria d’Obiols, en les seves vocacions escindides, en el seu voler però no poder, en les seves nombroses ruptures (amb l’esposa, amb amics, amb col·legues) i en les seves tres úniques lleialtats constants i immutables: a la cultura, a Catalunya i a la Rodoreda. És la coherència de qui, per temperament i per context sociopolític i històric, vol i alhora és obligat a tenir una experiència total de la vida, una experiència que ell al principi hauria volgut vehicular literàriament però que a la fi vehicula vivint intensament tot el que li toca. (Dic vivint-ho intensament i amb això no vull dir que en la seva vida no hi hagués tedi, depressió i disgust; n’hi hagué, és clar, però va sentir-los i examinar-los a fons.)
Amb una prosa viva i una documentació exhaustiva, Torra reconstrueix totes les cares i tots els angles d’Obiols. Com a crític literari mordaç i implacable, com a membre actiu de l’anomenada Colla de Sabadell (amb Pere Quart i Francesc Trabal, entre altres), com a poeta d’intel·ligència i de sensibilitat poderoses i d’autoexigència castradora i asfixiant, com a polític i ideòleg d’Acció Catalana, com a director amb rigor i mirada autorals de la Revista de Catalunya, com a enamorat fogós i adúlter, com a exiliat que les passa magres per sobreviure i que fins i tot s’ha d’involucrar en el funcionament d’un camp de treball nazi a Bordeus, com a company sentimental i conseller literari exclusiu de l’autora de La plaça del Diamant, com a traductor en organismes internacionals... El retrat que fa Torra d’Obiols és tan polièdric com requereixen la vida sacsejada i trossejada i la personalitat plena d’arestes del personatge.
La impressió amb què es queda el lector és que Obiols va ser un home d’unes conviccions que el món i la vida permanentment li van rebatre, un home amb un caràcter fred i d’un carisma sec, però d’una cultura vasta i d’una intel·ligència pròdiga. Lúcid d’una manera tallant, pensava i parlava al caire de la brutalitat i del fatalisme. ¿Que no va escriure gaire i que si ho hagués fet hauria pogut ser un magnífic escriptor? I tant. Però totes les cultures necessiten figures com la d’Obiols, rodons en la seva plenitud malforjada i incompleta, reveladors i representatius en el seu enigma.
