És senzill elogiar les Tarta Relena després que hagin estampat una T-mobilitat i un caganer al Tiny Desk de la ràdio pública nord-americana. El bon gust amb que executen la seva proposta en un dels aparadors digitals més prestigiosos de la música a escala global avala amb escreix la seva presència en un lloc així.
No hi ha cultureta de bé a Twitter Catalunya que no l’hagi compartit. Jo mateix em vaig afanyar a fer-ho, perquè és, de llarg, una de les millors noticies per la internacionalització de la música feta a casa nostra que tindrem enguany.
Segurament, servirà per donar una embranzida més al projecte i cal celebrar-ho. Com a mínim, hauria de ser l’excusa perquè se’ls faci també el cas que cal en un moment totalment eclipsat per l’escena urbana -que no desmereixo.
El duet format per la Marta Torrella i l'Helena Ros ens ha regalat música de primera des de la publicació el 2019 de l’Ora pro nobis. Abans del boom de la irrupció de l’electrònica a la música tradicional, la seva era una proposta disruptiva encara que pogués ser vista com extemporània per alguns. Tot i els elogis actuals, de fet, el perfil d’Spotify del grup diu que en aquests moments “només” tenen poc més de cinc mil oients mensuals.
El Tiny Desk de les Tarta Relena també serveix per posar de manifest que és possible aconseguir rellevància internacional sense passar pel tub de la indústria mainstream. El grup treballa amb el segell independent català The Indian Runners, una associació “que promou l’activisme musical, els principis de l’autogestió i la igualtat de gènere en l’escena”. Són ells els que s’ocupen del seu management i els que han estirat fils per teixir aliances als Estats Units i Europa a través d’empreses que també queden fora dels grans noms de la indústria. L’èxit de les Tarta Relena és també, dons, l’èxit d’un segell que ha apostat per fer bé les coses.
L’èxit de les Tarta Relena és també una empenta per tots aquells músics -molts, joves- del nostre país que han decidit mirar desacomplexadament la tradició musical de la seva terra per fer-ne productes adaptats als nostres temps. És la confirmació que el que fan grups com Maria Arnal, La Maria, Marala o Júlia Colom, entre altres, té tot el sentit del món.
Molts han lloat les Tarta Relena per haver cantat en català al Tiny Desk. Han estat les segones en fer-ho en la nostra llengua en aquest espai després que ho fes fa cinc anys la reusenca Lau Noah. Per ser fidels a la realitat, convé dir que, en tots dos casos, només una de les cinc cançons interpretades és en català. En el cas de les Tarta Relena, les altres són una en grec, una altra en castellà i les altres en llatí i grec clàssic. En una setmana en què s’han criticat amb vehemència algunes declaracions -desafortunades- de la Mushkaa sobre el català -sense ponderar que té vint anys i que majoritàriament crea en la nostra llengua-, sorprèn que no s’hagi aixecat cap polseguera vers les Tarta, ans al contrari.
No pretenc fer una petició al linxament de les Tarta Relena i entenc perfectament que la qüestió lingüística també va lligada als codis de la música que interpreten. Només, posar de manifest el doble raser que, embafats de cosmopolitisme, fem servir tot sovint en la qüestió de la llengua quan es veu enlluernada pel prestigi internacional.
S’ha criticat molt més la Mushkaa per aquest tema que no pas la Rosalia, l’Aitana o suposats festivals indie de Barcelona que fan tota la seva comunicació a xarxes en castellà. És cert que et pot decebre més aquell que comptaves entre els teus i que sempre s’acaba obrint els braços als fill pròdig, però en el repartiment del nostre esforç crític, convindria analitzar bé, primer, on és el poder.
I en aquest cas, el goig per l’èxit de les Tarta Relena, el tartarelenisme militant, és doble perquè parteix d’una proposta on hi té molt més a dir la música i l’ànima, que no pas els diners i el poder.
